I de sobte vaig deixar de viure com un Majarajá...

Amb el cor encongit

2010-06-10T16:11:00.000+02:00

Silenci, xiuxiueja la gent. Poc a poc, el frisós públic que omple la plaça de Sant Pere de Berga es desfà en un silenci expectant. Al bell mig de la plaça, l'Àliga s'obre pas entre la multitud. Es col·loca ben visible. Alça el cap. Només una tènue remor trenca la solemnitat de l'instant. Silenci. Els músics són a punt per fer ballar la bèstia. Després vindrà l'explosió. Rauxa. Bogeria. Així és la Patum. La de les emocions contingudes. La de la passió col·lectiva. La de la explosió de felicitat. La festa de les festes.

Una altra de diluvis...

2010-05-03T12:06:00.003+02:00

Amb la caiguda de la nit, el cel primaveral de l'eterna ciutat comtal s'enteranyinà fins a descarregar una violenta tempesta que ens ha fet iniciar la setmana passats per aigua. És el que té la primavera mediterrània: un dia pluja, l'altre sol. De pluja n'hem tingut molta aquest hivern, així que és fàcil endevinar com n'estem de fartes ja de tanta aigua.

En qualsevol cas, no he pogut deixar de recordar, a propòsit d'aquest aiguat, les veritables trombes d'aigua que he tingut la sort de patir a la també eterna Ciutat de Mèxic. I sinó em creieu, mireu com va quedar una de tantes avingudes que van quedar convertides en autèntiques piscines urbanes després d'un nou aiguat tropical. De fet, sortir del bar on estàvem va ser missió quasi impossible!!

La verdor humida

2010-04-21T14:09:00.002+02:00

Després d'un llarg parèntesi, he decidit reprendre les batalletes de les meves aventures per terres mexicanes. Mirant fotos del meu primer viatge a terres asteques, m'ha vingut al cap l'escapada que vaig fer amb dos col·legues bascos (més bascos que l'arbre de Gernika, com dirien Lehendakaris Muertos) a la Huasteca Potosina. Per que us feu una idea, és una zona humida situada uns 350 quilòmetres al nord-est de la Ciutat de Mèxic. Qualsevol mortal pensaria que recórrer aquesta distància no hauria de suposar un gran entrebanc. Però quan cal travessar la Sierra Madre Oriental les coses canvien.

Cotxe llogat en mà, el mapa indicava el camí teòricament més curt cap a la perla tropical del centre del país asteca. Res més lluny de la realitat. Carreteres de corbes impossibles serpentejant una serralada amb caigudes de vertigen, abonyegades per aquí i per allà i banyades per una fina capa de sorra,... Marejat de tant eslàlom al front del volant, arribàvem a un perdut poblet de la Huasteca a primera hora de la nit. La calor era intensa. El carrer, mig desert. Però, com sempre, ens vam trobar alguns personatges que ens van recomanar visitar el Table Dance del poble. És el que vindria a ser una espècie de Bagdad com el de Nou de la Rambla. Y no hase falta desir nada más...

Amb el nou dia vam veure-ho tot més clar. Visita a l'excel·lent poble de Xilitla, amb dinar italià inclòs. Com sempre, sorpreses. Resulta que la propietària era d'origen euskaldun. I és clar, la conversa es va allargar. Al matí, havíem visitat les estranyes escultures que va aixecar un burgesot ricatxón que vivia allà. El més notable, sens dubte, les magnífiques cascades d'aigua que ens feien passar millor la calor. A la nit, soparet i cap al llit.

Al matí, visita al naixement d'un riu. L'aigua no estava congelada, però res a veure amb la calentament pastosa aigua habitual de la platja mexicana. La Huasteca és una zona més o menys muntanyosa i sub-tropical que allotja una gran quantitat de rius i cascades que el fan especialment humit. Com que acostuma a ploure, el paisatge és d'un verd esplèndid, a l'estil del País Basc, però amb una calor molt acusada. Realment, arriba a ser insuportable. Quan mires al mapa sembla que no sigui gaire gran, però tenint en compte les carreteres que la travessen, la zona sembla que multipliqui la seva extensió per molt.

Després de l'apreciat banyet vam anar a parar aun altre poble d'aquells tan mexicans: amb la placeta típica, els puestos de tacos clàssics, i la música de més d'un quiosc animant la vida al carrer. El més impressionant del dia, la visita a una espècie de forat enclavat en un turó, atracció estrella de la zona. El forat en qüestió tenia com un diàmetre de molts i molts metres, i una profunditat de centenars de metres. Sí, feia moooooooolt cague!!!

El dia següent ens va portar algunes noves curiositats: a part del típic esmorzar contundent a base de carnaca i similars, vam poder comprar un quilo de lichis al mig de la carretera. A Mèxic tot és possible!! Després, vam seguir la pista que ens portava cap a una excursió amb canoa cap a una cascada esplèndida. Arribar amb el cotxe ja era prou difícil. Remar després un parell d'hores, encara més. Però mira un dia és un dia, i el viatget va pagar la pena. I sinó mireu les fotos, mireu....

A cada passa... es respira comarca!!!

2010-04-13T11:27:00.003+02:00

Diuen que està oblidada per les autoritats. Que ningú sap massa bé on és. Molts han sentit a parlar de la seva esplendorosa ciutat de referència, Morella. I poca cosa més. Alguns la confonen amb els Ports de Beseit. Desconeixen que per entrar a la comarca cal superar, entris per on entris, un port de carretera. D'ací el nom de Els Ports (si m'equivoco que algú em corregeixi!!).

Molts ignoren la bellesa indòmita de les seves serralades silencioses. Pelades per un clima més agraït que el de latituds catalanes més septentrionals, i per les vicissituds de les successives guerres carlines del segle XIX, aquestes muntanyes han sabut fondre's en el paisatge amb uns poblets extrets de contes de fades. Allà on la calma i el silenci semblen convergir cap a una pau d'allò més transparent i absoluta, on el cel estrellat pot gaudir-se sense fissures, i on la humilitat i la calidesa de les seves gents permet endinsar-se en un univers de pau i tranquilitat.

Allà estan Els Ports. I amb la mateixa calma tractem de descobrir-los a peu. Gaudint del seu silenci, de la suau brisa que fa cantar els arbres de painamunt. Disfrutant d'un paisatge que només els molins de vent han aconseguit despullar, encara que només sigui parcialment.

Aquí teniu un tastet del que vaig retratar la setmana passada durant les vacances de Cassalla Santa, anomenades així per la xerinola i l'etilisme que destil·len totes i cadascuna de les seves nits...Però això ja és una altra història...

Les fronteres solden els deliris dels predicadors de la por

2010-03-30T13:02:00.001+02:00

Recordant amb una amarga però a la vegada afable melangia els mesos que fa que no viatjo (tampoc en són gaires, ho sé), m'ha vingut al cap la darrera excursió que vaig fer pel meu país. Cofoi com un servidor n'està de tenir colegues repartits per tot arreu, vaig acostar-me al bressol de Catalunya, Ripoll. Pàtria de pàtries, bressol dels bressols de Catalunya. Porta d'entrada a la zona menys abrupta dels Pirineus, el Ripollès és un amalgama de valls, verds paisatges i pics nevats que s'alcen en un horitzó proper.

La neu que havia caigut pocs dies abans havia deixat un paisatge emblanquinat de bella factura, com podia apreciar-se a la Vall del Ter. De fet, l'accés al naixement del riu Ter era pràcticament inaccessible a causa de la gran quantitat que s'havia quedat acumulada. Així que el meu olfacte va acabar portant-me al Coll d'Ares, frontera (¿?) entre els Estats espanyol i francès.

Enmig d'una espessa boira i franquejat per unes muntanyes emblanquinades i quasi misterioses, s'obre un paisatge magnífic un cop arribat al cim del port: la comarca nord-catalana del Vallespir. La seva població emblemàtica, Prats de Molló, destil·la un aire medieval que fa córrer la imaginació uns segles enrere: cavallers, senyors, menestrals, camperols i gents humils desfilen per aquell escenari novel·lesc.

Després de gaudir de la bellesa d'aquells paratges, un torna a mirar el mapa i confirma que els Pirineus tracen la frontera entre França i Espanya. Una frontera imposada, com tantes altres. Una divisió natural, diuen. No recorden (o no volen recordar) que els Pirineus han estat al llarg dels segles una regió d'encontre, on s'ha desenvolupat una important activitat comercial, i on s'ha traçat una cultura i una llengua comunes que ens defineixen com a poble. Al Mèxic del segle XIX la invasió nord-americana va escapçar el territori i va crear una frontera imposada i artificial marcada pel riu Bravo. Què en té de natural aquesta frontera? Què en tenen de natural, les fronteres?

Les fronteres que converteixen a Europa en una fortalesa. Que no pretenen pas blindar una cultura que per altra banda segueix sent hegemònica actualment i que històricament ha estat imposada en nom de la civilització i el progrés. Pretén controlar el fluxos migratoris provocats per les desigualtats generades pel capitalisme entre els països centrals i els perifèrics. Com succeeix al maleït riu de la mort dels Estats Units d'Amèrica del Nord. O a l'Estret de Gibraltar. O a la costa canària. Per això serveixen les fronteres: per estigmatizar la diferència i la pobresa. Per fer que mirem amb recel al necessitat. Per què només amb la por poden controlar-se unes societats que pateixen els efectes d'un sistema injust i genocida, que utilitza la por per justificar l'injustificable. I així serà, com dirien els apreciats antisistema, fins que aquesta canviï de bàndol.

Us deixo algunes fotos d'aquesta petita excursió. Que la por no ens faci menys alegres i creatives davant les misèries d'un sistema que pretén deshumanitzar-nos!!!

La primavera trompetera

2010-03-29T00:27:00.001+02:00

Després de patir un rigurós fred hivernal, ple de dies grisos i plujosos, i de nits eternament gelades, ha arribat la primavera. I amb ella, el bon temps. El solet, la caloreta, la vestimenta que es va fent cada cop més lleugereta... Per que la disfruteu més a gust, us deixo unes imatges que vaig fer de la meva darrera ascensió ciclista al Tibidabo, cim de Collserola des del qual es divisa el pla de Barcelona per una banda, i el Vallès per l'altra. Disfrutem-la!!

CASTELLANO: Tras sufrir un invierno marcado por un riguroso frío, lleno de días grises y lluviosos, y de noches eternamente heladas, llegó la primavera. Y con ella, el buen tiempo. Solecito, calorcillo, una vestimenta que se va aligerando cada vez más, mmmmmmmm. Para que veáis como se disfruta en mi tierra, os dejo unas imágenes que tomé el otro día en mi última ascensión ciclista al cerro del Tibidabo, pico de la sierra de Collserola, des de la cual se divisa toda la ciudad de Barcelona y el Mar Mediterráneo por un lado, y la espléndida región del Vallès por el otro. A disfrutar la primavera trompetera!!

La infàmia és la riota de les ànimes anònimes

2010-03-18T11:25:00.005+01:00

S'obre el teló. Una multitud de persones anònimes vaguen pels carrers. No somriuen. Només segueixen un itinerari prefabricat. De casa a la feina, i de la feina a casa. Al cap de setmana, aprofiten el temps lliure per fer les compres de la setmana. S'enceta així un cercle viciós que origina, diuen els entesos, 'creixement econòmic'. Produir. Consumir. Consumir més. Produir més. Així fins al precipici.

Però els inventors d'aquest tinglat no en tenen prou. Volen més. I més. I més. Quan el mercat es col·lapsa, cal buscar-ne d'altres. Com que els botxins de guant blanc es miren sempre amb recel, àvars ells de tant poder i riquesa, necessiten obrir el consum dels seus productes a d'altres indrets. Tant hi fa que siguin pobres. Consumir més, produir més, guanyar moltíssim més.

Tots aquests desequilibris han anat conformant en les darreres dècades unes desigualtats sense precedents entre els diferents països i entre les diferents comunitats humanes del món. El capitalisme com a estímul del progrés i el creixement econòmic, ens deien. I al capdavant del txiringuito, un jove país format per unes elits àvides de poder. El somni americà. D'escombriaire a executiu d'en Rockefeller. De la conquesta de l'Oest al domini quasi total del globus terraqui.

Per garantir la supremacia i el règim de la por que sotmet als homes i dones, cal buscar enemics. Ahir, els malvats soviètics. Avui, els cruels islamistes. En la lletra petita, els obscurs interessos econòmics que justifiquen guerres i tota mena d'atrocitats. I enmig, el poble. Encadenat per un sistema que el condemna a la pobresa en gran part del món. Espectador i patidor de la virulència d'un exèrcit que en nom de la democràcia i el progrés sotmet i assassina a innocents.

Els anònims del primer món ens havíem acostumat a presenciar el detestable espectacle asseguts tranquil·lament davant del televisor. Fins l'onze de març de 2004. Quan Madrid es convertí en aquell infern iraquià. En el tsunami de Sumatra. En la penosa rutina esclava de tants i tants ciutadans del món pobre que ningú vol veure. Quan vam adonar-nos que en nom de les seves guerres imperialistes no hi ha lleis que valguin. Només aquella que condemna a la ciutadania a posar els morts.

El teló s'abaixa. Immòbils, els espectadors s'han quedat atrapats a la butaca amb el rostre aterrat. Tant de bo comprenguin la lliçó per desemmascarar i assenyalar als culpables de debò. I perquè la infàmia de l'11-M no es repeteixi mai més.

CASTELLANO: Se alza el telón. Una multitud de personas anónimas vagan por las calles. No sonríen. Siguen un itinerario prefabricado. De casa al trabajo y del trabajo a casa. El fin de semana, aprovechan el tiempo libre para hacer las compras de la semana. Comienza así un círculo vicioso que origina, según los expertos, 'crecimiento económico'. Producir. Consumir. Consumir más. Producir más. Así hasta el precipicio.

Pero los alquimistas de este invento no tienen suficiente. Quieren más. Y más. Y más. Cuando el mercado se colapsa, hay que buscar otros. Como los verdugos de guante blanco se miran siempre con desconfianza, deseosos ellos de tanto poder y riqueza, deciden abrir el consumo de sus productos a otros países. Tanto da que sean pobres. Consumir más, producir más, ganar muchísisisimo más.

Todos estos desequilibrios han ido conformando en las últimas décadas unas desigualdades sin precedentes entre los distintos países y entre las diferentes comunidades del mundo. El capitalismo como estímulo del progreso y el crecimiento económico, nos decían. Y al frente del chiringuito, un joven país formado por unas elites ávidas de poder. El sueño americano. De basurero a ejecutivo de Rockefeller. De la conquista del Oeste al dominio global del planeta.

Para garantizar la supremacia y el régimen del miedo que somete a hombres y mujeres, es preciso encontrar enemigos externos. Ayer, los malvados soviéticos. Hoy, los crueles islamistas. En la letra pequeña, los obscuros intereses económicos que justifican guerras y todo tipo de atrocidades. Y enmedio, el pueblo. Encadenado por un sistema que lo condena a la pobreza en gran parte del mundo. Espectador y sufridor de la virulencia dun ejército que en nombre de la democracia y el progeso somete y asesina a inocentes.

Los anónimos del primer mundo nos acostumbramos a presenciar el detestable espectáculo sentados tranquilamente frente al televisor. Hasta el 11 de marzo de 2004. Cuando Madrid se convirtió en ese infierno iraquí. En el tsunami de Sumatra. En la penosa rutina escalava de tantos y tantas ciudadanas del mundo pobre que nadie quiere ver. Cuando nos dimos cuenta que en nombre de sus guerras imperialistas no hay leyes que valgan. Sólo esa que condena a la ciudadanía a poner los muertos.

El telón se cierra. Inmóviles, los espectadores se quedaron atrapados en la butaca con el rostro aterrado. Ojalá comprendan la lección para desenmascarar y señalar a los culpables de verdad. Y para que la infamia del 11 de marzo no se repita nunca más.

(re)sostenint la por

2010-03-02T17:57:00.000+01:00

Encendre la televisió és cada cop una experiència més perillosa. Transmet unes pautes de comportament que no són sinó una reproducció del pensament individualista, patriarcal i competitiu que projecten els amos del sistema. La mateixa cantarella que a través d'un bombardeig constant i d'unes informacions precuinades on s'hi barreja una forta emotivitat amb el poder de la imatge va calant poc a poc entre una ciutadania consentida i aplatanada.

Sense anar més lluny, la setmana passada vaig cometre la temeritat de sintonitzar l'informatiu migdia d'Antena 3. Les tres primeres notícies eren: pànic a Barcelona per l'intercanvi de trets entre policies i 'delinqüents', tensió a Salt per l'atreviment 'immigrant', i greus inundacions a Andalusia. En la lògica del pensament burgès, sembla una estructuració informativa més o menys normal. El to ja és una altra cosa. L'ús d'un llenguatge apocalíptic, amb constants referències a suposades tensions, dramatismes, catàstrofes,... no són sinó una invocació a la por.

Si ens hi fixem més detingudament, observarem com aquesta estructuració informativa no és casual. Respon a l'interès de les veus de l'amo (ni més ni menys) per estendre la por i el temor entre la població. En el primer cas, cal remarcar com de perillosos són les perilloses bandes delinqüents de l'Europa de l'Est que campen lliurement pels nostres carrers. Solució: (¡encara!) més policia.

El cas de Salt és encara més eloqüent. Després del malestar de moltes veïnes davant la onada de robatoris que pateix la localitat, diversos veïns d'origen extracomunitari van concentrar-se davant el consistori de Salt per expressar el seu malestar. Protestaven pel tracte denigrant que diuen rebre de la població nascuda a Catalunya i pel recel amb que se'ls miren els autòctons. Un revelador exemple de com enfrontar a persones de classe treballadora pot generar una rendibilitat tan elevada pels amos del tinglat. Enfrontem a autòctons amb migrants i nosaltres seguim fent caixa a costa d'ambdós. Mentrestant, entretenim al populatxo en confrontacions estèrils malgrat el component racista que alimenta la desconfiança de l'europeu cap als migrants de països pobres.

Per acabar-ho de rematar, el tercer ítem de l'informatiu eren les inundacions d'Andalusia. Un tema que als d'A3TV els hi va com anell al dit. Tragèdia total, imatges impactants i morboses, drames familiars i personals pel temporal,... Portem ja quasi deu minuts de 'notícies'. Algú va parlar de crisi del sistema?

Desmuntant la postmodernitat infecta

2010-02-25T12:21:00.005+01:00

Un autèntic mestre de l'antropologia social, expert en problemàtiques lligades a l'ús de l'espai públic i crític amb la regressió alarmant que aquest espai ha experimentat en els darrers anys a causa de l'obsessiu 'treballa, consumeix i calla' pregonat pel neoliberalisme. Així és Manuel Delgado, un referent intel·lectual per aquells que encara somiem en una societat conscient, solidària i igualitària. I amb un carrer ple d'històries vives, espontànies i en les que les interaccions entre els individus generin vincles de compromís i tendresa mútues. Aquestes són algunes de les reflexions que va deixar al desaparegut 'La Nit al dia', programa de TV3 dirigit per la incombustible Mònica Terribas.

CASTELLANO: Un auténtico maestro de la antropología social, experto en problemáticas ligadas al uso del espacio publico y critico con la alarmante regresión que éste ha experimentado en los últimos años a causa del obsesico 'trabaja, consume y calla' pregonado por el neoliberalismo. Así es Manuel Delgado, un referente intelectual para aquellos que aún soñamos una sociedad consciente, solidaria e igualitaria. Y con una calle llena de historias vivas, espontáneas, y en las que las interacciones entre las personas generen vínculos de compromiso y ternura mutuas. Estas son algunas de las reflexiones que dejó en el desaparecido programa de la televisión de Catalunya 'La Nit al Dia'.

L'ombra del nostre temps

2010-02-23T19:02:00.004+01:00

Aqueixa joveneta mai havia escoltat la 'Chica Plástica' dels mestres salseros Willie Colón i Rubén Blades. Sempre que encenia la ràdio mentre s'empolvorava el front, sonava la mateixa tonada. El que en televisió el Monegal en diria telebrossa. Aquella melodia repetitiva i pesada que des de les ràdios més comercials empastifen a una població acostumada a absorbir tota classe de merda.

Després de complir amb el fastuós ritual, cal enfarfegar el bolso amb tots els ormeigs imaginables, no fos cas que se li corrés el rimmel i se'ns quedés despullada! Pel carrer caminava depressa, capcota, amb aquella mirada perduda que denotava un individualisme venut a capa i espasa pel distingit 'sistema'.

Arribà al gimnàs cap a l'hora de sempre. Impàvida, pujà a la sala de fitness. Aquella on es barregen braços musculats de paper de vidre amb dones que com ella, suen Channel N° 3 quan s'agiten. Una aparença plàstica que malgrat la fortalesa aparent, es fongué enmig del ball de màscares que empeny la societat a l'abisme de la postmodernitat.

CASTELLANO: Esa jovenzuela nunca escuchó 'La Chica Plástica' de los maestros de la salsa Willie Colón y Rubén Blades. Siempre que prendía la radio mientras se empolvoraba la frente, sonava la misma música. Lo que en televisión algunos dirían telebasura. Esa melodía repetitiva y pesada que des de las estaciones más comerciales cargan a una población acostumbrada a sufrir todo tipo de mierda.
Tras cumplir con el fastuoso ritual, es preciso llenar el bolso con todos los chismes imaginables, no fuese caso que se le corra el rimmel y la pobre se nos quedase desnuda. Por la calle andaba rápido, con esa mirada perdida que denotava un individualismo vendido a capa y espada por el distingido 'sistema'.

Llegó al gimnasio a la hora de siempre. Impávida, subió a la sala de fitness. La misma en la que los brazos musculosos de papel de vidrio se mezclan con mujeres que como ella, sudan Channel Nº3 cuando se agitan. Una apariencia plástica que pese a la aparente fortaleza, se fundió enmedio del baile de máscaras que empuja a la sociedad al abismo de la posmodernidad.

El gran basar

2010-02-12T20:02:00.035+01:00

No hi ha dubte que els mercats àrabs, els popularíssims Zocos, són per nosaltres els més famosos d'arreu. Qui no recorda aquella ferum d'espècies que destil·len tots i cadascun dels racons d'aquells indrets que semblen extrets dels contes de les mil i una nits?

A Mèxic també existeixen milers de mercats ambulants repartits per tota la geografia del país. La capital, centre administratiu i termòmetre de tot el que succeeix arreu de la federació, on trobareu quasi tots els registres que defineixen la mexicanitat, el mercat vertebra els barris i dóna un color inconfusible als seus foscos carrers.

En trobareu un a cada barri, cada dia de la setmana, a qualsevol hora del dia. Podreu comprar de tot: queviures, roba, electrodomèstics, mobles, estris de cuina, productes de neteja (com cantaven els magistrals Antònia Font), etc. Tanmateix, no tots els mercats tenen el mateix encant. Alguns són sobretot per comprar productes de primera necessitat, i es situen a zones concretes de cada barri. Podríem dir que són un equivalent al nostre mercat, la 'plaça'.

Els més extensos es munten habitualment els caps de setmana, i allà descobrireu els estris més inversemblants del món, com succeeix al cèlebre Mercado de las Torres, que vaig tenir ocasió de visitar-mirar-tocar-comprar diverses vegades. Discos durs interns d'ordinadors (¿?), ràdios mp3 pel cotxe, assecadors de cabell trinxats, vídeo-consoles de l'època de la primera comunió (dinosaures com l'Spectrum o l'Amiga inclosos), matrícules de cotxe de tots els Estats possibles (i els impossibles també) dels EUA o de Mèxic, peixets exòtics com piranyes o llagostes (un nou aire a la decoració de casa mai està de més, ha ha), ipods i mòbils de dubtosa procedència, cargols i tota mena d'eines que de rovellades semblen tenir un barnís d'or, i fins i tot, ¡una porta de cotxe!

Una autèntica selva dins d'una fauna autòctona d'allò més motivada per comprar el producte més absurd. O simplement, per donar un tomb i passar una bona estona remenant per aquí i per allà. L'Ikea mexicà, vaja. Però amb un toc genuí i espontani que el fa extraordinari. Ni els contes de les mil i una nit haguessin estat capaços de descriure un indret tan genial i irreverent. Sense compromís, passin i vegin!

CASTELLANO: Que duda cabe que los mercados árabes, los famosisísimos Zocos, son para nosotros los más famosos del mundo. ¿Quién no recuerda ese olor de especies que destilan todos y cada uno de los rinconos de esos mercadillos que parecen sacados de los cuentos de las mil y una noches?

En México también existen miles de mercados ambulantes repartidos por toda la geografía del pais. La capital, centro administrativo y termómetro de todo lo que acontece en la federación, y donde encontrarán casi todos los registros que definen la mexicanidad (para bien y para mal), el mercado vertebra las colonias y le da un colorido precioso a sus oscuras calles.

Encontraréis uno en cada colonia o barrio, cada dia de la semana, a cualquier hora del dia. Podrán comprar de todo: comida, ropa, electrodomésticos, muebles, herramientas de todo tipo, etc. Pero no todos los mercados tienen el mismo encanto. Algunos abastecen a l@s vecin@s que buscan productos de primera necesidad, y se situan en zonas concretas de cada colonia. Es lo que en Catalunya sería nuestro mercado, la 'plaça'.

Los más extensos se construyen habitualmente los fines de semanas, y allí encontrarán las herramientas más estrafalarias del mundo, como sucede en el celebre Mercado de las Torres, que tuve la ocasión de visitar-mirar-tocar-comprar distintas veces. Discos duros internos (¿?), radios mp3 para el carro, secadores de pelo destrozados, videoconsolas de la época de la primera comunión, matrículas de coche de todos los Estados posibles (y los imposibles también) del gabacho o de México, pececillos exóticos como pirañas o langostas (un nuevo aire a la decoración de casa nunca está de más, ha ha), ipods y celulares de dudosa procedencia, herramientas para el hogar de tiempos pretéritos, y hasta, ¡una puerta de carro!

Una auténtica selva dentro de una fauna local de lo más motivada para comprar el producto más absurdo. O simplemente para pasear y disfrutar de un buen rato tocando eso y lo otro. Como un gran centro comercial, vaya. Pero con un toque genuino y espontáneo que lo hace extraordinario. Ni los cuentos de las mil y una noches hubiesen descrito un lugar tan genial e irreverente. Sin compromiso: ¡pasen y vean!

Quan el cel està a mitja passa

2010-02-03T19:27:00.006+01:00

Si hi ha un aspecte que converteix viure a Barcelona en un paradís que sovint obviem, és la possibilitat de plantar-se amb un cop de cotxe a un indret que permet enfilar-nos a pics nevats de 1.700 metres d'altitud mentre l'horitzó destapa l'estimat Mare Nostrum. Hi ha res millor?

No hi ha dubte en aquest sentit que la ubicació de moltes poblacions del Principat és privilegiada. Per posar un exemple, des d'una tranquil·la i afable vila del Maresme pots plantar-te al frondós bosc del Montseny en un sospir. I qui no ha trobat extraordinari, després de banyar-se a les sensuals cales de la Costa Brava, atravessar la selva de la Garrotxa i plantar-se al Ripollès, a les portes del Pirineu?

De moment, ens haurem de conformar amb degustar aquestes extraordinàries imatges que vaig prendre el passat mes de gener a les dues muntanyes més emblemàtiques del Montseny: El Matagalls (mai l'havia vist tan nevat!) i el Turó de l'Home (que oferia unes panoràmiques sensacionals gràcies a l'espessa boira que emblanquinava la plana).

CASTELLANO: Si existe un aspecto que convierte vivir en Barcelona en un paraíso que frecuentemente pasamos por alto, ese es la posibilidad de plantarse con el carro a un lugar que permite subir hasta cumbres nevadas a 1.700 metros de altitud mientras el horizonte destapa nuestro queridisisisímo Mar Mediterráneo. ¿Hay algo mejor?

No hay duda en este sentido que la ubicación de muchas localidades de Catalunya es privilegiada. Por ejemplo, desde una tranquila población del Maresme, al norte de Barcelona, puedes plantarte en el frondoso parque natural del Montseny en un suspiro. ¿Quién no encuentra fabuloso, tras darse un chapuzón en las sensuales calitas de la Costa Brava, cruzar la espesa selva de la Garrotx y plantarse en el Ripollès, a las puertas del Pirineo catalán?

Por el momento, tendremos que conformarnos con degustar estas extraordinarias imagenes que tomé en enero en los dos cerros más emblemáticos del Montseny: El Matagalls, que nunca havia visto tan nevado, y el Turó de l'Home, que ofrecia unas fantásticas panorámicas gracias a la espesa niebla que cubría el horizonte.

Mort de fred

2010-01-25T17:31:00.003+01:00

Aquell fred es ficava pels peus. Lentament, anava pujant per les extremitats fins a estendre's per tot el cos. Per tots els ossos. Embriagant-me en una densa boira que ennuvolava el meu judici. Poc a poc, vaig fonent-me en un mar de silencis. De mirades cap a l'horitzó. D'una freda desconfiança cap a l'altre. Avui torna a ploure. Farà més fred. El que sempre sembla fer a la ciutat on el postmodernisme ha convertit les relacions humanes en una egoista cursa cap a la deshumanització interpersonal.

CASTELLANO: Ese frío entraba por los pies. Lentamente, subía por las extremidades hasta extenderse por todo el cuerpo. Por todos los huesos. Embriagándome en una densa niebla que me nublaba el juicio. Poco a poco, me voy fundiendo en un mar de silencios. De miradas perdidas en el horizonte. De una fría desconfianza hacia el otro. Hoy vuelve a llover. Hará más frío. El que siempre parece hacer en la ciudad donde el posmodernismo convirtió las relaciones humanas en una carrera egoísta hacia la deshumanización interpersonal.

12 moments d'un altre any que s'acaba... (3)

2010-01-10T02:40:00.002+01:00

SETEMBRE: Després de sofrir un aterratge d'emergència a Mèxic, per dir-ho així, vaig començar a degustar l'èpica nightlife de la ciutat on el més inversemblant pot succeir. En un d'aquests encontres en la tercera fase, vaig aterrar amb la gran Rosa i el gran Elvis a una cantina del centre de la ciutat. I és clar, sota el seu nom pretesament innocent ('La Resurrección' es deia l'antro en qüestió), s'amaga una cantina habitada per senyores de la vida d'epòques pretèrites, personatges memorables, i cubates carregadots al mòdic preu de 1,30 euros. L'espectacle va resultar ser tan exitós que vam repetir la distinguida visita en més ocasions, arribant fins al zènit de les cantines mexicanes, la '3 naciones' La zona quedaria batejada després (amb tot mereixement) com 'El Triángulo de las Cantinas'. Sensacional.

SEPTIEMBRE: Tras sufrir un aterrizaje de emergencia en México, por decirlo así, empezé a degustar la épica vida nocturna de la ciudad donde lo más impensable es posible. En uno de estos encuentros en la tercera fase, aterricé con Rosa y Elvis en una cantina del centro del defectuoso. Claro, bajo su nombre pretendidamente inocente ('La Resurrección'), se esconde una cantina habitada por señoras de la vida de épocas pretéritas, personajes memorables, y cubas cargadas de alcol por el módico precio de 25 pesos, unos 1,30 euros. El espectáculo fue tan exitoso que repetimos visita en más ocasiones, llegando hasta el zenit de las cantinas, la llamada '3 naciones'. La zona se bautizó, con todo merecimiento, como el 'Triángulo de las Cantinas'. Sensacional.

OCTUBRE: La tardor va començar especialment caldejada a Mèxic degut a la incompetència sense límits del seu govern. No content amb la deriva neoliberal que està enviant a la misèria a la meitat de la població asteca, el president Felipe Calderón (abreviat amb gran encert pels seus detractors com a FeCal) va decidir tancar manu militari les instal·lacions de la companyia estatal 'Luz, Fuerza y Centro', que subministrava electricitat a la part central i més poblada del país. No per casualitat, ja que el seu sindicat, el Sindicato Mexicano de Electricistas (SME), s'havia mostrat especialment crític amb el govern Calderón. Doncs apa, 45.000 treballadors al carrer i aquí no ha passat res. Alguns asseguren que en l'any del bicentenari de la independència i del centenari de la Revolució Mexicana en passarà alguna de grossa... restarem atents!

OCTUBRE: El otoño comenzó especialmente caldeado en México debido a la incompetencia sin límites de su gobierno. No contento con la deriva neoliberal que está enviando a la miseria a la mitad de la población azteca, el presidente FeCal decidió cerrar manu militari las instalaciones de la paraestatal LFC, empresa que subministaba elecricidad a la parte central y más poblada del país. No por casualidad, ya que su sindicato, el SME, se había mostrado muy crítico con el gobierno panista. Pues venga, 45.000 trabajadores a la calle y aquí no pasa nada. Algunos dicen que en el año del bicentenario de la independencia y del centenario de la Revolución pasará algo grande,... lo seguiremos con atención!

NOVEMBRE: Desconec si existeix aquell paradís que algunes religions monoteistes predicaven cínicament. No tinc ni idea de com és per vosaltres aquest lloc tan idealista i subjectiu. El que puc dir-vos és que els dies que vaig passar a les exuberants platges de la Rivera Maia i al magnífic jaciment arqueològic de Tikal van fer-me tocar el paradís terrenal. Platges d'aigua turquesa, repletes de coralls i d'una vida marina admirable, vénen a la meva memòria tot endolçant-me l'horitzó blau. I aquell oceà verd d'arbres frondosos i de vida salvatge em transporta fins al més gran dels cels que mai hagi pogut tocar amb la meva innocent mirada. El Carib, Yucatán; la selva de la regió del Petén. El paradís interminable.

NOVIEMBRE: Ignoro si existe ese paraíso que algunas religiones monoteistas predican cínicamente. No tengo ni idea de como es para ustedes ese sitio tan idealista e irreal. Lo que puedo decirles es que los días que pasé en las exhuberantes playas de la Riviera Maya y en las ruinas de Tikal me hicieron tocar el paraíso tenal. Playas de agua turquesa repletos de corales y de una magnífica vida marina, vienen a mi memoria endulzandóme un horizonte de suaves tonos azulados. Y ese océano verde de árboles frondosos y de vida salvaje me transporta hacia el más grande de los cielos que nunca haya tocado con mi inocente mirada. El Caribe, Yucatán; la selva de la región del Petén. El paraíso interminable.

DESEMBRE: El desembre esgota els darrers dies d'un any que mica en mica es va fonent. Les fulles caigudes dels arbres i les provocadores llums de nadal anuncien l'arribada de la temporada de febre consumista. I així quasi sense adonar-se'n arriba el Nadal. Dinars en família, batalletes perdudes en la rutina de setmanes despullades en l'oblit, brindis tot desitjant que la salut no ens falli mai. Així van passant uns dies tenyits d'una tendra hipocresia folrada amb il·lusions materials i amb creences celestials. Si deixeu que em quedi amb algun plaer terrenal, aquestos dies us recordaré sempre el mateix: Gambes.

DICIEMBRE: Diciembre agota los últimos días de un año que poco a poco se va fundiendo. Las hojas caídas de los árboles y las provocadoras luces de navidad anuncian la llegada de semanas de fiebre consumista. Y así, sin darnos cuenta, llega la Navidad. Comidas familiares, pláticas perdidas en la rutina de semanas desnudas en el olvido, brindis (salud, salud, salud!) que recuerdan que lo más chido será que nunca nos falte salud. Así van pasando unos días teñidos de una tierna hipocresia donde se mezclan ilusiones materiales y creencias celestiales. Si permiten que me quede con algun placer terrenal, esos días siempre les recordaré lo mismo: Camarones!

12 moments d'un altre any que s'acaba... (2)

2010-01-08T00:19:00.000+01:00

ABRIL: L'adveniment de la primavera va portar-nos fins a les terres del sud. Granada eterna, ciutat que recorda als contes de les mil i una nits. Els seus carrerons empedrats que s'enfilen talment fins als dominis d'Al·là. Les interminables rutes de bar en bar a la recerca de la millor tapa. Les majestuoses vistes de l'Albayzín i de l'Alhambra. Imponent Alhambra, palau de palaus. No oblidis que sempre que tanco els ulls i et recordo mai deixo de resseguir els teus mosaics de llegenda, les teves estances beneïdes pels déus, els teus jardins extrets d'una antiga rondalla grega. Granada, sempre eterna.

ABRIL: La llegada de la primavera nos trasladó hasta el sur del Estado español. Granada eterna, ciudad que recuerda a los cuentos de las mil y una noches. Sus callejuelas adoquinadas que parecen escalar hasta los dominios de Alá. Sus interminables rutas de bar en bar buscando la mejor tapa (botana). Las espléndidas vistas del barrio moro del Albayzín y de la Alhambra. Imponente Alhambra, palacio de palacios. No olvides que siempre que cierro los ojos y te recuerdo nunca dejo de reseguir tus mosaicos de leyenda, tus estancias bendecidas por los dioses, tus jardines extraídos de una antigua tragedia griega. Granada, siempre eterna.

MAIG: Pel maig cada dia un raig, diuen els catalans. I efectivament, si per alguna cosa passarà a la història aquest maig de 2009 serà per la sublim poesia que va escriure el club que porto al cor, el Barça. Amb la precisió del millor dels rellotgers, i amb la sinfonia que només els més grans compositors poden elaborar, el Barça va il·luminar-nos durant aquest mes amb una multitud de rajos que ens van deixar embadalits. 2-6 al Bernabéu, el golàs de Don Andrés a Stamford Bridge a les acaballes de la semifinal de Champions, la Copa davant l'Athletic, la Lliga, la final de Roma. Un mes irrepetible: el maig del triplet.

MAYO: 'En mayo cada dia un rayo', dicen los catalanes. Y en efecto, si por algo pasará a la historia ese mayo de 2009 será por la sublime poesía que escribió el club de mis amores, el Barça. Con la precisión del mejor de los relojeros, y con la sinfonía que sólo pueden elaborar los más grandes compositores, el Barça nos iluminó ese mes con una sucesión de rayos que nos dejaron maravillados. 2-6 en el Bernabéu, golazo de Don Andrés Iniesta para eliminar al Chelsea, la Copa contra el Athletic, la Liga, la final de Roma. Un mes irrepetible: el mayo del triplete.

JUNY: Amb l'arribada de l'estiu arriba la calor. Els dies s'allarguen fins a un horitzó de suor, places abarrotades per una joventut amb ganes de gresca, i festes. Moltes festes. Si entre totes n'hem de triar una, no hi ha dubte que la sentimentalment més completa és La Patum de Berga. Una manifestació extraordinària de cultura popular, arrelament a la terra i compromís nacional, que des de fa innombrables junys converteix la plaḉa major de Berga en un bullici d'emocions i tendra alegria. Un espectacle que engrandeix aqueixes gents. El seu poble, el seu pais; la nostra nació.

JUNIO: Con la llegada del verano llega el calor. Los días se alargan hasta un horizonte de sudor, plazas y calles repletas de jóvenes con ganas de fiesta, y fiestas. Muchas fiestas. Si hubiera que escoger una entre todas, no hay duda que la más sentimentalmente completa es 'La Patum' de Berga. Una manifestación extraordinaria de cultura popular, arraigo a la tierra y compromiso nacional, que desde hace muchísisimos años convierte la plaza mayor de Berga en un bullicio de emociones y tierna alegría. Un espectáculo que engrandece a las gentes que allí viven. Su pueblo, su pais; nuestra nación.

JULIOL: A finals de juliol un esdeveniment quasi invisible per la gent del principat omple de vida per un cap de setmana els pobles d'una de les comarques amb més personalitat però alhora més oblidades dels Països Catalans, Els Ports. Diuen que des d'Ares del Maestrat el rei Jaume I va iniciar la conquesta de València i de les Illes Balears en el llunyà segle XIII. Des de fa 30 anys diuen també que qui s'acosta als Ports descobreix una de les festes més populars i antany reivindicatives de la cultura catalana. En els nostres dies no sé si això és del tot cert. El que és segur és que només vivint l'Aplec podreu saber què s'amaga rere aquells ports que condueixen a una inhòspita i tranquil·la regió dels país.

JULIO: A finales de julio un acontecimiento casi invisible para la gente de Catalunya llena de vida por un fin de semana los pueblos de una de las zonas con más personalidad pero a la vez más olvidadas de los Países Catalanes, Els Ports. Dicen que desde Ares del Maestre el rei Jaime I inició la conquista de Valencia i de las Islas Baleares en el lejano siglo XIII, Desde hace 30 años también dicen que quien se acerca a Els Ports descubre una de las fiestas más populares y antaño reivindicativas de la cultura catalana. En nuestros días no sé si eso sea del todo cierto. Lo que es seguro es que sólo viviendo el Aplec dels Ports podréis conocer lo que se esconde tras esos puertos de montaña que conducen a una inhospita y tranquila región del pais.

AGOST: Si hi ha un mes de vacances per excel·lència, conegut melancòlicament com l'estiueig, aquest és l'agost. Qui no recorda les nits d'estiu al carrer, cantant dolçes rondalles o estirat al balcó mirant l'estrellada nit que tants somnis despertà dins nostre? O aquells dies despullats per un sol abrasiu, calor que intentàvem torejar amb llargues becaines en qualsevol ombra? O aquelles tardes al poble de pa amb oli i sucre, pantalons curts i de genolls pelats?

Potser és cert que aquest romanticisme de quan érem infants queda ja una mica lluny, però la veritat és que per mi l'agost sempre serà l'agost. I si a sobre tens la sort de poder viatjar, el plaer és encara més gran. Aquest cop vaig arribar fins a Castella La Vieja: la dels heroics comuneros, la dels interminables camps de blat, la de les canyes i tapes a preu de saldo, la dels carrers medievals en els que encara ressonen les trapelleries dels personatges més estimats de la literatura castellana del Siglo de Oro. De la imperial Madrid, capital del reino, a la noble Segovia, ciutat que et dóna la benvinguda a través d'un aqüeducte romà del segle I. L'estiueig. Sempre t'esperaré!

AGOSTO: Si existe un mes de vacaciones por excelencia, conocido melancólicamente como el veraneo, este es sin duda agosto. ¿Quien no recuerda esas noches de verano en la calle, cantando dulces rondallas o estirado en el balcón contemplando las estrellas que tantos sueños nos hicieron despertar? ¿O esos días de calor insoportable que intentábamos torear con largas siestas en la sombra? ¿O esas tardes de pan, aceite y azúcar (merienda típica de mi niñez), pantalones cortos y rodillas peladas?

Cierto es que ese romanticismo que teníamos en nuestra niñez ya quedó atrás, pero la neta es que para mí agosto siempre será agosto. Si encima tienes la suerte de poder viajar, el placer es aún mayor. Esta vez llegué hasta Castilla La Vieja: la de heroicos luchadores comuneros, de los interminables campos de trigo, de las chelas y botanas casi regaladas, de las calles medievales en las que aún resuenan las fechorías de los personajes más queridos de la literatura castellana del Siglo de Oro. De la imperial Madrid, capital del reino, a la noble Segovia, ciudad que te recibe con un impresionante acueducto romano levantado hace 2.000 años. El veraneo, como lo quiero!

12 moments d'un altre any que s'acaba... (1)

2009-12-31T18:29:00.007+01:00

Un any més s'esfuma davant del nostre clatell mullat per la pluja, gelat pel fred, castigat pel vent, rostit per un sol esbufegant. Un any més en què hem plorat, hem rigut, ens hem indignat, hem patit, hem disfrutat,... en definitiva, hem viscut. Un pas més cap a un horitzó que els nostres ulls no poden arribar a distingir. Allà on la mirada es perd entre els somnis, desitjos, il·lusions, d'un futur incert però ferm. Almenys en la nostra persistència per caminar sempre amb el cap ben alt. Amb humilitat i fermesa. Amb tranquil·litat i perseverança.

Oh gloriós 2009! Fill de rostres mullats per l'amargor de dies on les fulles cauen d'un cel tapat. De nits embadalides per la fressa del jovent. D'anades i vingudes enmig de la immensitat dels oceans. Oh joiós 2009! Entre joia i amargor, et dic adéu. I amb una incertesa iluminada per la confiança d'unn demà millor, et dono la benvinguda, 2010. Felicitats a totes!!!!

Per acomiadar el 2009 en el meu modest però estimat blog, us proposo fer un recorregut pels moments més tendres i memorables de cada mes d'un nou any que ens deixa.

GENER: L'any va començar amb una visita d'aquelles tan típiques a les Vascongadas, i per sorpresa, una nevada de proporcions siberianes ens va deixar bocabadats en plena autopista

ENERO: El año comenzó con una visita de esas tan típicas al País Vasco, y para nuestra sorpresa, una nevada de proporciones siberianas nos dejó sin aliento enmedio la autopista.

FEBRER: El més curt de l'any és també el mes de carnaval. Disfressar-se és una bona excusa per recordar-nos que riure's d'un mateix és un dels exercicis més sans que un pot fer per sentir-se més viu i respectat amb un mateix.

FEBRERO: El más corto del año es también el mes de carnaval. Disfrazarse es una buena excusa para recordarnos que reírse de uno mismo es uno de los ejercicios más sanos que uno puede hacer para sentirse más vivo y respetado hacia uno mismo.

MARÇ: Mentre la primavera treu el cap, les fulles i els arbres comencen a rebrotar, i la llum dels dies va allargant-se amb un to suau però persistent, arriba l'època de les calçotades populars. És temps de recuperar els carrers. Menjar en família els adorats calçots, patates al forn i butifarres. Riure. Ballar. Fer el burro. L'excusa per emborratxar-se sota el encara tímid sol de primavera, vaja.

MARZO: Mientras la primavera saca la cabeza, las hojas y los árboles vuelven a brotar, y la luz de los días se va alargando tímidamente, llega la época de las 'calçotades' populares. Es tiempo de recuperar las calles. Comer en familia los distinguidos 'calçots' (unas cebolletas alargadas como las de la imagen), papas al horno y longanizas. Reír. Bailar. Hacer el puro pendejo. La excusa para empedarse bajo el aún tímido sol de primavera, vamos.

continuarà amb el rebrot primaveral i el sufocant estiueig...

Perles de Michoacán

2009-12-27T23:59:00.006+01:00

Sembla que els mexicans van conservar les pitjors tradicions de la seva antiga metròpoli. I és que la febre torera arriba a Morelia. I olé!!!
Parece que l@s mexican@s conservaron las peores tradiciones de su antigua metropoli. La fiebre torera llegó a Morelia. Y olé!!!

S'ha de dir que els mexicans tenen uns cops amagats tan agradables com aquest.

Hay que reconocer sin embargo que tienen golpes escondidos tan agradables como este.

Més patriotes que els mexicans, en trobareu pocs.

Más patriotas que l@s mexican@s encontraréis poc@s...

El xiquet que es venera a Xochimilco, un dels barris amb més personalitat de la Ciutat de Mèxic, jeia atent en una de les múltiples esglésies de la bella Morelia.

El chamaquito que se venera en el esplendoroso Xochimilco yacía atento en el interior de una iglesia de Morelia.

Un país que va cap a l'abisme, com ens recorden missatges com aquest.

Un pais que camina hacia el estallido social, como nos recuerdan mensajes como este.

Diguem que l'amortiguació d'aquest carro no estava gaire afinada...
Digamos que la amortiguación de este carro no estaba muy afinada...

Només a Mèxic és possible trobar-se amb avisos tan graciosos com aquests que em vaig trobar a l'interior de l'estàtua dedicada al libertador Morelos.
Sólo en México es posible hallar advertencias tan divertidas como ésta que me encontré en el interior de la estatua dedicada a Morelos en lo alto de Janitzio.

No hase falta desir nada más.

Alerta amb la missiva dedicada als borratxos del llac de Pátzcuaro...

'El alcohol con el timón garantiza la infracción'. La frase debió terminar, 'garantiza sacar el bolsón y dejarse morder por el uniformado cabrón'.

Vaig estar mitja hora pixant-me de riure després d'entrar a un microbús de Pátzcuaro i trobar-me això escrit a les parets del carro.

Más de media hora me estuve meando de la risa tras hallar estas divertidas proclamas en el interior de un microbús de Pátzcuaro.

No t'ho pensis: Michoacán!!! (3)

2009-12-26T22:31:00.004+01:00

Un nou dia treu el cap. Divendres, faves tendres. Bé, a Mèxic diríem que de faves poques. Perquè només treure el cap pel mercat de la plaça on es trobava el meu hotel, un flaire a fritanga i a menjar de difícil digestió imbuïa l'ambient. De fet, els mexicans no tenen cap inconvenient en fotre's uns esmorzars farragosos amb coca-cola inclosa, així que l'estampa tampoc em va sorprendre gaire. Després de regatejar una mica, aconsegueixo que un taxi em porti al mirador de Pátzcuaro, des d'on es pot apreciar el magnífic llac que banya la zona, així com les imponents muntanyes que envolten la localitat.

Un cop apreciada la bella tranquil·litat d'aquell indret, vaig decidir turistejar fins a l'illa de Janitzio, que es troba al mig del llac i que té un poble molt visitat per les celebracions de muertos. I com que de fet vaig arribar allà pels voltants de l'1 de novembre, podeu imaginar com de ple estava ja tota la zona. Per arribar fins a Janitzio cal prendre una petita embarcació al moll de Pátzcuaro. I com és més o menys habitual, els que semblaven propietaris de l'embarcació portaven un pet com un timbal, quin riure!

La veritat és que Janitzio no és massa maco, el poblet és força petit i si no fos per la nostrada celebració de muertos i per l'emplaçament on es troba no tindria massa interès. Bé, i per l'estàtua de proporcions soviètiques que es troba al cim de l'illa. Dedicada a José Morelos, heroi nacional i fill de Michoacán, l'efígie té unes escales a l'interior que permeten escalar literalment fins al cap del patriota mexicà. A les parets, diversos murals il·lustren la vida, obra i miracles de l'aclamat Morelos. Ara que si el bo de'n Morelos alcés el cap i veiés com de perillosos eren els esglaons que et portaven fins al cim de l'estàtua, és possible que de l'esglai tornés al descans etern.

Després de sortejar als pesats venedors de tota mena de records, vaig enfilar-me de nou cap a Pátzcuaro. L'arribada al moll d'aquesta localitat em va fer comprendre que l'arribada de riuades de turistes àvids de celebrar el dia de muertos era imminent. Així que tocava marxar cap a caseta. Un bon tiberi a base d'estofat de carn de borrego boníssima va servir de colofó a la visita a un indret tranquil, maco, reposat, magnífic. La joia de les terres altes de Michoacán: Pátzcuaro.

No t'ho pensis: Michoacán!!! (2)

2009-12-15T20:24:00.008+01:00

Comença un nou dia a Morelia. Netegem lleganyes, omplim la panxa, recollim els trastos, i a passejar!! La primera parada, a la Casa-Museu de José María Morelos, un dels artífexs de la independència mexicana fa quasi dos segles. Després d'admirar (sic) algunes de les seves proclames incendiàries i de veure alguns quadres de la seva vida, segueixo la meva caminada pel centre de la ciutat. Morelia té certament un aire força ecspanyol quan camines pels seus carrers: Esglésies barroques, convents franciscans, places tranquil·les i ben ordenades de record colonial i ambient bohemi, edificis colonials. Una de les ciutats més recomanables i excel·lents de Mèxic, sens dubte.

Amb aquest dolcet gust de boca segueixo la meva ruta cap a les terres altes de Michoacán, concretament cap a Pátzcuaro. Després d'un bon tiberi amb peix i marisc (a un preu quasi ridícul, altre cop), arribo a la plaça principal del poble, que desprèn una vitalitat i un anar i venir de la gent exquisits, sense arribar a agobiar. Un cop trobat el meu niu de son per la nit, em dirigeixo a un museu regional de Pátzcuaro. Me'l trobo tancat, però al costat trobo una espècie de centre cultural de la localitat. Donat que la meva arribada va coincidir amb els dies previs de la celebració del Dia de Muertos (1 i 2 de novembre, tindran una entrada ben aviat!), vaig poder gaudir d'una exposició de pintures relacionades amb aquesta temàtica, algunes de les quals excel·lents com podeu apreciar en les fotografies de sota.

Mentre els altars dedicats als morts anaven prenent cada cantonada de la localitat michoacana, vaig dirigir-me al mercat d'artesanies, ple de botiguetes amb articles de tota mena fets completament a mà. I visitant església rere església, com de costum, vaig topar amb un petit concert de música tradicional de la regió que es celebrava dins de la casa de déu. Afalagat per tan bell espectacle, i cridat pels sons intestinals cap al restaurant més llaminer que pogués trobar, vaig començar a voltar per la vila a la recerca de papeo. Com que anava més aviat justet de pressupost, vaig optar per menjar al carrer i passejar després pel centre a la recerca d'un antro mínimament potable. El fracàs en l'empresa em va empènyer a retirar-me aviat, conscient que de dies de farra n'hi ha més que carabasses!!!

To be continued...

No t'ho pensis: Michoacán!!! (1)

2009-12-10T01:07:00.001+01:00

Vaig despertar-me un dimecres fred d'octubre. El color groguenc de les parets de casa se'm queia al terra. Què carai feia jo en aquella grisa ciutat [Mèxic DF] que em torturava cada dia fent-me obviar la bellesa dels paratges del meravellós paradís mexicà? No entraré ara a relatar com el vertiginós ritme de vida de la Ciutat de Mèxic t'atrapa i et fa viure a toda madre malgrat els inconvenients d'una urbs que mai veu un horitzó sense edificis. Simplement, vull marxar. Vull veure els racons més inhòspits d'aquest país tan extraordinari a nivell visual i sensorial. Agarro el llibre de viatges, Michoacán. Diuen que el narco l'està fent molt grossa allà. I és cert. No és que em faci por, però sí respecte. Tan és, som-hi!!!

El viatge amb autobús és un dels grans plaers de Mèxic, sobretot si pagues una miqueta més i prens el de primera classe. En general no es gaire car, però pel seu nivell de vida els preus són força elevats. La meva primera parada va començar amb una relativa decepció. I és que l'estació d'autobusos de Morelia està a prendre pel sac del centre. Com un ja ha viatjat força per aquelles contrades, res de taxi, camino una miqueta i només abandonar la terminal ja trobo un mini-autobús urbà que arriba fins al centre de la ciutat. Els microbusos de Morelia són molt graciosos. Són molt més moderns i estan molt més cuidats que els del DF (tampoc és que sigui gaire difícil, d'acord), i tenen els seients emmoquetats amb motius musicals. La cosa fa molta gràcia. Aquests mini-busets vénen a ser com una Volkswagen d'aquestes transporters, amb espai al mig i seients a banda i banda de la furgo. Quan vols baixar, li fots un crit al conductor i li etzibes: -En esta esquina me bajo, por favor!- Li pagues, i cap a casa. Així de senzill.

Arribant al centre de Morelia, un se n'adona de seguida de l'ambient universitari que es respira a la ciutat. No és Granada, d'acord. Però s'observa una vidilla juvenil que a la nit acabaré de confirmar. La recerca de l'hotel, ai quina murga. Miro el mapa de la guia, giro cap a l'esquerra, camino cap al primer hotel que puc trobar-me i zas!!! Constato el que ja tenia assumit, Morelia està sitiada per la policia i l'exèrcit pel malson narco. Val la pena recordar que el 15 de setembre de 2008, durant la celebració de la independència de Mèxic, un grup d'aquests especimens va llanḉar diverses granades contra els veïns que celebraven l'efemèrie a la plaça principal del poble. Vàries persones van morir a conseqüència de la barbàrie narco. Passem els militars que custodien un edifici com si de la seu de la ONU a Bagdad o a Kabul es tractés. Després d'algunes voltes, dono amb el meu llitet del dia. Serà a un alberg d'habitació compartida, que molt hàbilment vaig agafar conscient de que segurament dormiria sol en un gran dormitori de 3 lliteres. Vaig encertar, tota l'habita per mi!!!

Cau el vespre, i toca sortir a fer la volteta vespertina pel centre de la ciutat. Pels que no han estat, suposo que sereu majoria, Morelia és una ciutat que conserva un aire força ecspañol. Esglésies barroques, placetes molt coquetes, un aqüeducte una mica forçat però bastant decent, i la gran catedral que domina la plaça principal, són algunes de les atraccions del centre d'aquesta vibrant ciutat universitària. Pels que us interessa massa la nostra història recent, dir-vos que Morelia fou la ciutat on van enviar-se centenars de nens i nenes en plena guerra civil espanyola allà pel 1937, amb l'objectiu de protegir-los de la barbàrie de la guerra i dels feixistes. Amb tanta batalleta, a un li ha entrat la gana. Començo a preguntar als vilatans. Avui soparé com un majarajà. La recerca s'allarga força però té un final feliç: Vinet, amanida de verdures i embotits, pa amb tomàquet i pernil serrà (increïble però cert), i un cantautor àvid de demostrar la seva notable vàlua per engrescar al personal.

Després d'aquest tiberi i de tanta catedral d'inspiració hispànica no em queda dubte de la forta impremta que els ecspañols van deixar en aquesta ciutat. Arribo a l'hostal després de que alguns grups de joves que divaguen per la nit moreliana em temptin a provar sort en algun local nocturn. Encenc la tele. Començo a zappejar. Antena 3!!! Definitivament, els espanyols van deixar una bona petjada a Morelia!

To be continued...

Aquí fa pudor a... motivosa!!!

2009-11-28T14:27:00.004+01:00

Si hi ha un aspecte curiós que caracteritzi la tardor de Barcelona, almenys en els darrers anys, aquest és la pudor a una herba màgica que destil·la l'aire de molts dels seus carrers. La cosa és seriosa. Com si d'un rellotge de precisió suïssa es tractés, l'època de la collita arriba puntualment coincidint amb l'inici de l'estació prehivernal. I la ciutat s'omple de joiosos fumadors a les places, d'olors de tast rocós i viatge brillant pels carrers,... i els ullets de molts infeliços reflecteixen les bondats del tast d'aquella planta que durant els mesos de més sol omple de verdor les terrasses de tantes i tantes cases de la Ciutat Comtal.

Un que ja ha tastat diverses vegades les llindeses dels xurros que il·luminaven la prosa d'en Marley, no pot evitar parar-se cada cop que passejant pels carrers de Barcelona una espessa fumera es cola entre l'aire contaminat de la ciutat. Degustar-la amb l'olfacte et fa tornar a sentir la rudesa del seu tacte, i l'energia del seu viatge cap a un mar de núvols desendreçat. Pel que fa a mi, em quedaré amb aquest record. A la resta, bon profit.

Música mestre!!!

2009-11-26T17:34:00.010+01:00

Entre tanta batalleta dels meus records perduts en la inmensitat de la selva, en la blavor brillant del Carib, o en els múltiples tresors que amaga l'antiga Nueva España, sembla mentida que ja hagi tornat a disfrutar de la pàtria, és a dir, de meu llitet king size comodíssim, i no us hagi fet cinc cèntims de tot allò que estic sentint aquests dies de retorn a la grisa tardor mediterrània.

Com que això d'emular al geni de Francis Ford Coppola en la història paral·lela que va dirigir amb gran encert a la segona entrega de The Godfather no està a l'abast de gaires mortals, em llançaré a la meva modesta piscina i tractaré d'explicar cosetes d'aquí i d'allà, de manera que el blog passarà a ser com una història del temps present i del temps viscut a Mèxic. És molt probable que posant a Coppola com a llistó m'estimbi amb força facilitat. No pretenc guanyar cap Oscar, així que faré el que pugui.

I comencem parlant d'aquesta música tan celestial amb què el periodista esportiu Ramón Besa (n'hi ha alguns d'aquell ram que no són mediocres del tot) feia referència a la melodia que el Barça desplega sobre la gespa molt sovint. Dimarts passat, retrobament amb el Camp Nou després de mig any llarg sense visitar-lo. El rival, tot un campió d'Itàlia com l'Inter. El partit, un ser o no ser a l'aclamada 'Lliga de Txampinyons', altrament dita Champions League. El resultat, una melodia que només està a l'abast dels astres més fabulosos de la galàxia (algú recorda la blanca??). Una música alegre, fresca, cuidada, ben trenada, pausada però intensa, i molt eficaç. Com a tots ens agradaria ser, vaja. Així les gasten a Can Barça. Que vagin passant.

Castellano: Entre tanta historieta de mis recuerdos perdidos en la inmensidad selvátia, o en el brillante azul del Caribe, o en los múltiples tesoros que esconde la vieja Nueva España, parece mentira que haya regresado ya a mi patria, eso es, a mi cama king size recomodísima, y no le haya contado todo lo que voy sintiendo estos días de retorno al gris otoño mediterráneo.

Esto de emular al genial Francis Ford Coppola en la historia paralela que con gran encierto dirigió en la segunda parte de El Padrino es una tarea bastante compleja, así que me lanzaré a mi modesta piscina e intentaré contarles batallitas de aqui y de allá, convirtiéndose este blog desde ya en una especie de historia del tiempo presente y del tiempo vivido en México. Es muy posible que colocando a Coppola como listón me la pegue con mucha facilidad, No pretendo ganar ningún Oscar, así que haré lo que buenamente pueda.

Y empecemos la plática con esta musica tan celestial que despliega mi querido Barça muy a menuda. Sin ir más lejos, el pasado martes me reencontré con la magia de un partido en el Camp Nou tras meses alejado de ese santuario. El rival, todo un campeón de Italia como el Inter de Milán. El partido, un ser o no ser en la reconocida 'Liga de Champiñones', también conocida como Champions League. El resultado, una melodia que sólo está al alcance de los astros más grandes de la galaxia (alguien recuerda a la galaxia madridista?). Una musica alegre, fresca, cuidada, bien trenzada, pausada pero intensa, y muy eficaz. Como a todos nos gustaría ser, vaya. Así se las gastan en Can Barça. Que vayan pasando.

El llibre de la selva (part 2)

2009-11-24T12:44:00.009+01:00

Preguntant-me sobre si realment havia valgut la pena, lleganyut fins a les sabates, vaig pujar a les cinc tocades de la matinada a la furgoneta que havia de portar-me fins al jaciment arqueològic de Tikal. Durant el camí, la boira anava descobrint la selva més salvatge (valgui la redundància) que mai abans hagi vist. A quarts de set, ja entrava per la porta de Tikal, després de veure amb admiració i sorpresa la perillosa arribada d'un cocodril a un petit llac que es troba abans de l'entrada.

La primera impressió que un s'emporta d'allà, després de veure el rètol informatiu de l'entrada, és que serà un parc temàtic força gran. Però la veritat és que de parc temàtic res. El jaciment està força ben cuidat, si deixem de banda la mala educació d'alguns especimens que deixen brossa al terra. Les senyalitzacions són d'allò més clares, i els camins semblen bastant verges malgrat estar òbviament destinats al turisme de l'espai. Tikal és gran, molt gran. De fet, només està excavacat el 20% del jaciment total. La resta, a mirar al cel. I és que el govern de Guatemala ha tancat de moment l'aixeta i els arqueòlegs i antropòlegs locals no poden continuar indagant els secrets que amaga la selva de les terres altes del Petén. Una autèntica vergonya.

Malgrat la son, començo a passejar pel bell indret. A les primeres de canvi, trenco cap a la dreta i abandono el camí principal per anar a unes altres piràmides desertes. La gràcia de Tikal és que malgrat estar poc excavacat és tan gran que pots perdre't sense sortir del recinte però estant en la més absoluta soledat, franquejat només per una mar de vegetació verda i espessa. En aquests camins, l'únic que un veu a cantó i cantó és una espessa selva, amenitzada per sorollets d'animalets rarets. No és que no m'agradin eh, però hi ha alguns forats en la terra que em semblen poc fiables. Hores després, un guarda forestal em confirmarà els pitjors presagis: Poden ser d'una taràntula!!! El paio em diu amb aquella tranquil·litat llatinoamericana: -Mortales pueden serlo [les picades d'aquest bitxo], pero normalmente sólo aparecen de noche. Gràcies pel consell nanu, ja m'has fet decidir, avui dormo a l'hotelet de Flores!

Caminant caminant, un pot arribar a una piràmide o temple de vistes sublims. Algunes superen els 60 metres i ofereixen unes vistes genials de l'oceà de vegetació selvàtica. Fins i tot una cal escalar-la literalment per unes escales de fusta empinadíssimes i a prova dels més valents. No cal dir que un servidor les va pujar amb tot el seu amor i valentia habituals. Després hi ha la plaça principal del jaciment, que inclou dos temples, una espècie d'acròpolis i un joc de pilota. Es pot dir que és l'indret més semblant a les Rambles de Barcelona que es pot trobar a Tikal. I després, un servidor pren la guia que havia descarregat d'internet i s'aboca a la recerca dels llocs més recòndits i allunyats del centre de la joia maia.

En efecte, la part final de la meva excursió per Tikal fou la millor. Vaig caminar sol durant hores, admirant l'impressionant flora i fauna del millor tresor maia. Vaig tenir la ocasió de seguir (i perseguir) micos que grimpaven branquilló rere branquilló per l'espessa selva del Petén. Vaig escoltar amb una inquietud tènue com els gemecs d'una altra espècie de micos s'imposaven sobre l'espessa jungla. Vaig comprovar com la increïble frondosa selva era capaç d'absorbir la pluja sobre el meu sorprès caparró. Vaig emocionar-me fins al punt d'estar a punt de trencar a plorar. Vaig anar a Tikal. El tresor més ben guardat dels maies. Encara hi somio.

El llibre de la selva (part 1)

2009-11-20T17:45:00.008+01:00

Mentre el tifó Ida s'apropava perillosament cap a les costes iucateques dels antics maies, un servidor va decidir escapar d'aquells dies de pluja i tempesta i embarcar-se cap a les profunditats de la selva. Dit i fet, a quarts d'una de la matinada d'un diumenge recent vaig agafar un autocar cap a Chetumal, població fronterera entre Mèxic i Belize. I a les 6, ja estava en una fragoneta camí de la regió del Petén, al nord de Guatemala.

L'aventura és del tot recomanable, malgrat les infames taxes que t'obliguen a pagar a les fronteres. A Mèxic et cobren 10 euros per sortir del país, a Belize 15 dòlars, i a Guatemala 3 dòlars més tant per entrar com per sortir. A ningú li han agradat mai les fronteres. Com a europeus integradíssims en el xiringuito capitalista de la UE, ja fa anys que aquestes divisions absurdes van deixar d'afectar-nos gaire. Però per aquelles contrades ja és una altra història. Prou divertida, amb tot. Un cop a la frontera entre Mèxic i Belize, cal baixar del cotxe amb les maletes carregades a l'esquena, i creuar a peu la imaginària línia. Un cop a Belize, el paisatge s'omple de cartells en anglès promocionant activitats de tota mena. El paisatge el lideren les vendes de terrenys, en acres . El paisatge belizeny no deixa de ser prou pintoresc, on carreteres amb prou feines asfaltades es barregen amb cases de fusta que sembla que s'hagin de caure en qualsevol moment.

Un cop creuats els dominis dels vells rastafaris d'arrel anglosaxona i raça africana, toca entrar a Guatemala. Com ja m'havia succeït en l'anterior visita a aquest país el 2008, la frontera és com una festa sense ordre ni concert; els canviadors s'amunteguen davant teu a la recerca de dòlars o pesos, les pedretes del camí sense asfaltar de la frontera empipen els peus, la gent deambula amunt i avall sense saber on anar, entre d'altres llindeses. Després de superar aquesta formalitat tan guatemalteca, ens endinsem per les terres altes del nord del país en direcció a la regió del Petén.

Lo de Guatemala és de manual: sempre hi trobaràs carreteres principals sense asfaltar, d'altres en construcció i amb pudor a asfalt per tot arreu, o algunes ben asfaltades. Dóna la sensació que vagis on vagis, les vies de comunicació estan sempre en construcció. S'imaginen què deu fer el Ministre d'infraestructures d'aquell país? Passarell. Després d'hores perduts en la inmensitat selvàtica, aconseguim arribar a un centre comercial proper a Flores, el poblet que serveix de camp base per conèixer la regió, o com a minim per anar a Tikal. Necessito canviar diners al banc, i un policia armat amb un succedani de kalashnikov entre mans m'obre amablement la porta del caixer. Si a Mèxic la presència d'uniformats armats ja és molt notòria, a Guatemala no es queden enrere. Cal no oblidar que entre 1954 i 1995 la guerra civil va deixar rius de sang que han provocat que avui en dia les armes corrin pel país sense control.

Arribem a Flores, cal buscar hotel. Tots els que anem en la furgoneta som joves i busquem més o menys el mateix: un preu barat. Decidim anar tots al mateix hotel, amb l'esperança, almenys entre el mexicà que hi havia i jo (els més àvids com quasi sempre en aquest sentit), que amb tanta gentada el responsable ens faria un bon preu. Però la rebaixa va ser més aviat minsa, i, coses de la vida, vaig acabar compartint habitació amb una israeliana (no malpenseu, no m'agradava jeje) per estalviar.

Flores és un poble molt bonic. Turístic, d'acord, però si viatges en temporada baixa és molt tranquil. Està envoltat pel no menys preciós llac del Petén, i es comunica amb la veïna Santa Elena a través d'un pont construït sobre el llac. El menjar és una mica més car que a Mèxic, però amb un bon olfacte pots trobar plats a preus raonables. Encara que el propietari del restaurant sigui del Reial Madrid. Ja se sap, tot no pot ser perfecte, però què hi farem. Després d'un bon àpat toca descansar. Demà m'alçaré ben d'hora per visitar la joia de la corona dels maies: Tikal.

To be continued...

Castellano: Mientras el ciclón Ida se acercaba peligrosamente a Quintana Roo, decidí escaparme de esos días de lluvia y tormenta en dirección a la selva maya. Ahorita no, ahora!, tomé el camión en Playa del Carmen hasta la población fronteriza de Chetumal. A las 6 de la mañana, una furgoneta ya nos esperaba para llevarnos hasta Guatemala.

La aventura es muy recomendable, pese a las infames tasas que te obligan a pagar en las fronteras. En México te chingan 200 pesos por salir del pais, en Belize 15 dólares, y en Guate 3 dólares más por entrar y también por salir. A nadie le gustan las fronteras. Como europeo integradísimo en el chiringuito capitalista de la Unión Europea, hace ya años que esas divisiones absurdas dejaron de afectarnos en el día a día. Pero por esas tierras es otra historia, aunque divertida en el fondo. En la frontera de México y Belize te hacen bajar del carro y te obligan a cargar con las maletas para cruzar a pie la frontera. Quién sabe si para prevenir la obesidad en el pais azteca. En Belize, la carretera se llena de carteles en inglés promocionando cualquir cosa. Es un paisaje bastante pintoresco, donde las carreteras semi-asfaltadas se mezclan con unas casas de madera que parece se van a caer en cualquier instante.

Tras cruzar los dominios de los viejos rastafaris de aire anglosajón y raza africana, entramos en Guate. Como ya me pasó en mi anterior visita a ese país centroamericano, la frontera es como una fiesta sin orden ni concierto, un poco estilo tianguis chilango. Allá los cambiadores de dinero se amontonan a tu alrededor, las piedrecillas del camino te molestan los pies, la gente deambula por todas partes sin saber muy bien dónde va, entre otras perlas. Después de superar esta formalidad tan guatemalteca, emprendemos el viaje por las norteñas tierras en dirección a la región del Petén.

Lo de Guate es de manual: siempre encontrarás carreteras sin asfaltar, otras en construcción, o algunas en más o menos buen estado. Parece que vayas donde vayas, siempre encontraras obras en sus vías. ¿Qué chingados debe hacer el Ministro de Infraestructuras de Guatemala? Otro sinvergüenza más, imagino. Tras horas perdidos en la immensidad de la selva, llegamos a un centro comercial cercano a Flores, pueblo que sirve de base para descubrir la zona, o por lo menos Tikal. Debo cambiar varo en el banco, i un policia armado con una especie de AK-47 en sus manos me abre amablemente la puerta del cajero. Si en México la presencia de uniformados armados ya es muy notable, en Guate no se quedan atrás. No hay que olvidar que la guerra civil de 1954-95 dejó una mancha de sangre que también provocó la circulación de miles de armas por todo el país aún en nuestros días.

Al llegar a Flores, toca buscar hotel. Tod@s l@s que vamos en la furgoneta somos jóvenes y queremos lo mismo, un sitio bara. Decidimos ir al mismo rancho con la esperanza, almenos entre un mexicano que había y yo (los más astutos como casi siempre en ese aspecto), que con tanta gente nos harían una buena rebaja. Al final poco conseguimos, y cosas de la vida, acabé compartiendo recámara con una israelita para ahorrar (no malpiensen que la muchacha no me gustaba).

Flores es un pueblecillo muy lindo. Turistico, sí, pero en temporada baja muy tranquilo. Se encuentra enmedio del no menos precioso lago del Petén, y se comunica con la vecina población de Santa Elena a través de un puente construido sobre un lago. La comida es un poco más cara que en México, pero con buen olfato puedes encontrar platos a precios razonables. Aunque el propietario del restaurante le vaya al pinche Real Madrid. Ya se sabe, nadie es perfecto, que le vamos a hacer. Después de una buena comida, a descansar! Mañana hay que pararse bien pronto para visitar la autentica joya de la corona de l@s mayas: Tikal.

Mirant al cel

2009-11-09T02:54:00.008+01:00

Resulta que viatjo al Carib mexicà a la recerca del paradís terrenal. Platges de sorra blanca, aigües turqueses, solet i humitat a dojo,... i què em trobo: una tempesta tropical. Ida li diuen. Ningú sap quina cara fa, però tothom la segueix. Diuen que està a punt d'arribar a les rodalies de la costa caribenya de Mèxic. Les autoritats i els mitjans de comunicació adverteixen a la població. Cal estar alerta. Les embarcacions retirades dels ports, els militars preparats per si de cas, els refugis anticiclons a punt, els supermercats amb reserves extres per sobreviure a un hipotètic desastre. Com quasibé sempre, molt soroll per no res.

Però a tot això, aquí el que de veritat es fot és el que ve uns dies a disfrutar de sol i platja. De sol, no gens. Però, de platja... què carai, me la sua la pluja i el temporal. Que es posa a ploure, doncs al mal temps bona cara. Amb les ulleres borroses per la humitat, un es despulla al mig de la sorra, es canvia, agafa les ulleres de buceig i zas!, cap a l'aigua. Dins del mar, adéu pluja i adéu temporal. En la profunditat d'aquestes aigües, un inmens i celestial espectacle és a punt d'engegar. Coralls que van-i-vénen al ritme de la tènue brisa submarina, peixets d'impossibles tons vius i llampants, estrelles de mar que es descobreixen sota les roques, i fins i tot tortugues(!!!) navegant en la inmensitat subaquàtica, deixen sense respiració a un servidor. Plogui, troni, o nevi, que ningú m'arrabassi aquest món meravellós que s'amaga sota unes aigües de color turquesa i de llegenda bucanera. Llarga vida al Carib!

Léeme en castellano...
Resulta que me chingo un viaje hasta el Caribe buscando el paraíso terrenal. Playas de arena blanca, aguas turquesas, sol y humedad a raudales,... y que me encuentro: una tormenta tropical. Le llaman Ida. Nadie sabe qué cara tiene, pero tod@s la siguen. Dicen que está a punto de llegar a las postimetrias de la costa caribeña de México. Las autoridades y los mass media advierten a la población. Hay que estar alerta. Las embarcaciones son retiradas de los puerto, los militares se preparan por si acaso, los refugios antihuracanes están a punto, el Wal Mart se llena de alimentos por si las moscas. Como casi siempre, mucho ruido y pocas nueces.

A mi todo este teatro me vale madre, más si cabe cuando uno viene a disfrutar de sol y playa. De sol, nada. Pero de playa, que carajo, me vale madres la lluvia y el temporal. Que llueve sin cesar, al mal tiempo buena cara. Con las gafas humedecidas por el mal tiempo que no dejan ver nada, uno se desnuda enmedio de la playa, se cambia, agarra las gafas de snorkel y al agua patos!!! Dentro del agua se acabó el temporal y la lluvia. En la profundidad de estas aguas, un inmenso y celestial espectáculo está a punto de dar comienzo. Corales que vienen y van al ritmo de la tenue brisa submarina, pececitos de imposibles tono vivos y eléctricos, estrellas de mar que se descubren debajo las rocas, i hasta tortugas que navegan en la inmensidad subaquática, dejan sin respiración a un servidor. Llueva, truene, o nieve, a mi que nadie me quite este mundo maravilloso que se esconde bajo una aguas de color turquesa y leyenda bucanera. Larga vida al mar Caribe!

Els 3 grans manaments mexicans

2009-11-01T21:29:00.007+01:00

1.- Ahorita nos vemos

Consisteix en fer creure a l'altre que trobar-se de nou és qüestió de dies, hores, minuts o segons. Res més allunyat de la realitat. Mirin el calendari perquè a Mèxic canvia. El que és ara és després, i el que és 'al rato' pot ser etern. La informalitat al poder.

2.- Siempre te querré

No fan falta massa comentaris sobre això, però obvi és que en els camins de l'amor les i els mexicans combinen la passió i l'acaramelament amb fortes dosis d'irresponsabilitat i manca de serietat. No és que estimin així, i en tot cas aquest és un tema força espinós (aquí i a tot el món) sobre el qual frivolitzar i/o generalitzar, però el cert és que en les seves actituds quotidianes aquests valors poden afectar a temes amorosos. Amb resultats, freqüentment, catastròfics...

3.- La ultima y nos vamos

La sentència que resumeix la força etílica i la capacitat per confiar més aviat poc en el que un mateix diu dels i les mexicanes. Borratxera i informalitat s'uneixen en una magnífica i eloqüent frase. Si voleu anar a prendre una cerveseta amb un colega, que no sigui mai mexicà!! Perquè vos asseguro que en sortireu ben calents d'enganxar-ne una rere l'altra. I si no us ho creieu, fem la última. I marxem.

El baile del cangrejo

2009-10-28T07:28:00.005+01:00

Diuen que els i les mexicanes, com a bons llatins, són molt passionals. Què us he de dir... La qüestió és que aquesta passió es manifesta a cada racó, a cada cantonada, a cada metre quadrat de gespa. A la universitat de la UNAM, sense anar més lluny, s'hi poden trobar multitud de parelles acaramelades abraçant-se i enguarrant-se la roba enmig de la gespa mullada. La cosa té la seva gràcia: alguns dies un servidor ha pogut comprovar com una parella d'enamorats donaven voltes agafats pel ciment universitari amunt i avall; fent circumferències i caminant al revés. Això sí, sempre abraçadets.

No sabem si algun dia es podrien celebrar curses tals com els 100 metres 'cangrejo', o la marató del 'baile del cangrejo', el que és segur és que amb tanta passió i tan acaramelament acabaran fins els pebrots. De l'altre, és clar. I riu-te'n ara, del ball de l'amor batejat com 'el baile del cangrejo'.

Font de felicitat

2009-10-25T00:11:00.006+02:00

És de justícia retre un homenatge a un dels majors plaers d'aquesta vida terrenal: el menjar. A Mèxic, les botigues ambulants de menjar ràpid inunden els carrers, donant-li un colorit i una vitalitat sorprenents i admirables. I entre aquests, 'los puestos de tacos' són els més freqüents i admirats pel poble mexicà. I també per a un servidor, que tant en quan es delecta amb les apreciades exquisideses.

Cada lloc de tacos de la seva pròpia història. Pots trobar paredetes semi-precàries al bell mig del carrer, o construïdes improvisadament amb una furgoneta, o en un local més arregladet. Quasi totes tenen la seva carn giratòria estil paki, el que allà se'n diu 'de pastor'. Després pots trobar-ne de bistec, xoriço, i fins i tot de filet de vedella. Menció apart mereixen els tacos de 'carnitas', que seria com una carn de porc. Del porc ho aprofiten tot, fins i tot he arribat a veure tacos de carnitas d'ull, de morro, d'orella,... Tremendo!

Tota aquesta carn talladeta s'inserta dins d'una 'tortilla', una espècie de pa àrab de blat de moro. Després, 'cebolla y cilantro', i per rematar-ho una mica de salseta, algunes més picants que d'altres. En taqueries de més nivell, poden oferir-te patates bullides, frijoles (mongetes), nopals (cactus comestible), cebeta picant, cebetes rodonetes a la parrilla,... per completar el taco i convertir-lo ja en una bomba de rellotgeria per l'estòmac. I aquest menjar ràpid és presa de devoció dels i les mexicanes. En mengen a tota hora, fins i tot de bon matí, acompanyats d'una Coca-cola. Això sí que és una dieta equilibrada carajo! Bromes apart, menjar tacos és tot un esport nacional, un punt de trobada en la dura quotidianitat mexicana, i un veritable plaer pels sentits, sempre que estiguin ben preparats!!

Un dels millors que he menjat, li deien taco árabe, i portava carn de pastor i cebeta fregida tallada en trossets ben petits. Amanint-hi una extraordinària salsa de cacahuet que no picava i era excel·lent, el plaer fou irresistible. Nyam!

La creativitat il·lumina els nostres somnis

2009-10-22T20:33:00.008+02:00

Us presento a continuació una selecció de la creativitat expressada a través de les parets o de simples cartells per protestar contra el tancament de l'empresa púlblica Luz Fuerza y Centro, i la liquidació del seu sindicat, el SME. Perquè la creativitat és la millor arma contra l'obscurantisme dels governs neoliberals! Com deien els aragonesos de El Corazón del Sapo, '¡tu creatividad es su destrucción!'.

Que no ens apaguin el llum

2009-10-20T18:52:00.020+02:00

Tarda de dijous. Quatre de la tarda. Al passeig de la Reforma, una espècie de Camps Elisis exportats a la vella Tenochitlan, la fressa inunda l'ambient d'una tarda calorosa. Al carrer, milers de persones s'apleguen per protestar contra el tancament de l'empresa pública Luz Fuerza y Centro, encarregada de subministrar i gestionar l'energia elèctrica a la zona centre de la República Mexicana.

El motiu de la protesta, l'assalt policial el dissabte 10 d'octubre a les instal·lacions de la paraestatal. Segons el govern, l'empresa era ineficient i els seus treballadors tenien massa privilegis. De mitjana, cobraven uns 400 euros al mes, un salari més o menys digne en aquell país però ni de bon tros excessiu. La realitat, tanmateix, indica que a l'executiu li feia nosa una empresa gestionada per un sindicat, el Sindicato Mexicano de Electricistas, que tenia una posició molt crítica amb la deriva neoliberal i l'afany privatitzador del govern de Calderón. I quina manera que treure's de sobre el sindicat que entrant manu militari a l'empresa pública per desmantellar-la?. De la nit al dia. A la mexicana.

Total, que a les diàries mobilitzacions d'ençà l'assalt policial a LFC, se li va sumar la gran manifestació del passat dijous. Una marxa convocada de manera improvisada, però que va tenir un èxit rotund. Sindicalistes, families senceres, dones de fer feines (de veres!), moviments socials de base, estudiants (moltíssims), i ciutadans anònims farts d'un govern que precaritza cada cop més les condicions de vida dels mexican@s, van sortir al carrer per dir prou! a les imposicions del govern.

Sincerament, va ser una de les manifestacions més nombroses, colorides, i boniques per la quantitat de lemes originals o per la varietat de col·lectius i persones que van manifestar-se, que he vist en els darrers anys. Certament, és possible que la marxa de dijous fos un punt d'inflexió, o si més no el tret de sortida cap a la construcció d'un moviment popular sòlid de resistència al neoliberal govern Calderón. Desacreditat ja no només pel pressumpte frau que el va dur al govern el 2006, sinó per les mesures econòmiques que ha pres en els darrers mesos i que no estan fent sinó collar cada cop més a una població escanyada per la crisi i per la política inquisitorial de l'executiu.

Que llargs se li faran a la ciutadania els encara 3 anys de govern calderonià que ens esperen. O què complicats se li poden fer al mateix govern si segueix amb aquesta política econòmica rapinyaire que persegueix la privatització dels pocs secotrs que encara són públics, i que castiga a una població cada cop més endeutada amb nous impostos. Alerta perquè Mèxic s'aboca cap a un pou sense horitzó; amb la meitat de la població en situació de pobresa, i això va en augment. Amb un govern inoperant que d'una volada envia 45.000 presones a l'atur per tallar de socarrel la força d'un sindicat incòmode, i que segueix pujant els impostos malgrat la situació denigrant de bona part de la ciutadania. I amb una població cada cop més desencantada que en dies com dijous veu com apel·lant a la solidaritat mútua i al treball en comú és factible bastir un moviment que planti cara al govern. S'acosta el màgic 2010, i no sabem cap a on va Mèxic. Potser cap a una nova revolta social? Continuarà...

Poesia urbana

2009-10-15T06:49:00.010+02:00

Entre moltíssimes altres coses, Mèxic destaca per una cartelleria urbana d'allò més curiosa i divertida. És difícil imaginar-se els missatges que hom es pot trobar a plena llum del dia en segons quins llocs. Per a que us feu una idea, aquí van algunes propostes de la poesia urbana que regalen alguns rètols disseminats per les parets o pel mobiliari públic mexicà.

a) Per exemple, sortit de la dutxa i ben polidet, un es dirigeix a sopar per una bella localitat qualsevol de Mèxic. Caminant alegrement, de sobte un se n'adona de la missiva que presideix la porta d'una casa: 'Se venden gallos de pelea. Aqui' I com diria en Schuster; no hase falta desir nada más.

b) Dedicada especialment a les rates escura-butxaques de la SGAE. Pirateria sí, i a plena llum del dia. Ara no us perdeu on vaig trobar aquest rètol, ni més ni menys que en un quiosc on venien revistes usades de l'any de la maria castanya, porno's també. Però tranquils, que fullejant-les no em vaig trobar a la vosta mare, jaja.

c) Amb les lleganyes encara regalimant per la cara, faig una parada a una bella església de Taxco. I quina va ser la meva sorpresa en sortir de la casa de déu que un cartell que convidava als enamorats a estimar-se en un altre lloc. Concretament al parc. Paraula de déu.

La pregunta és: per què al parc? Un no ha acabat d'estirar-se a la gespa i ja té una medalla al pantaló en forma de caguerada d'algun gossot. Després, els mosquits. En l'afany d'espantar-los, acabes clavant-li un mastegot a la parella de torn. I les formigues. Ai les formigues!!! Aquells bitxets diminuts que t'escalen la cama fins a fer-te rascar com si d'un ludòpata de loteria es tractés. Més que una solució, això del parc sembla un càstig de nostre senyor per tota aquesta colla de pecadors que volen fer pasqua abans de rams. Paraula de déu.

d) Després de tanta excentricitat, què millor que passejar-se pel mercat del poble de torn? Això sí, no abans d'advertir el cartell que convida al visitant a perdre's pels seus estrets carrers. No és que vagin malament d'ortografia, però la C l'acostumen a convertir en S (Cosina). Al cap i a la fi, si ho pronuncien així per què escriure-h0 com toca??

I no us cregueu que això és tot, Mèxic és una mina de missatges curiosos. A plena llum del dia, per suposat! Continuarà...

Les més ditxaratxeras

2009-10-12T18:48:00.002+02:00

Voldria dedicar un petit homenatge a les dues dones que m'acullen amb gratitud i molta bona onda al piset de Santotxo. Directament vingudes des de les àrides terres de la Manxa, són una parella autènticament explosiva, amb la que tanmateix compartim molts bons moments quan estem a caseta. Petonets per les dues!!!

I al final vaig agafar la motxilla (3)

2009-10-07T01:11:00.019+02:00

Taxco té una particularitat que el fa un pèl incòmode: les terribles rampes empedrades que s'enfilen fins quasi bé el cel i que et destrossen literalment els bessons. Si a això li afegim una motxilla plena a vessar la cosa empitjora. Però què carai, aquí està l'Albert amb dos güeps per enfrontar-se al que calgui. Al que calgui... i zas! Et trobes un munipa que amablement t'indica el camí cap a tal carrer,... i acabes perdut per l'estret mercadillu de Taxco. Molt maco sí. Tenia un aire al típic Zoco àrab, però sense espècies ni venedors darrere teu a ritme de 'Som sis milions', 'Que pasa nen', o altres llindeses amb les quals intenten embaucar-te.

Així que després d'un bon mareig aconsegueix-ho trobar una habitació interessant. La història és divertida. Primer arribo a un altre hotel que no m'agrada, pregunto a la senyora per un altre i m'envia al centre. Perdut pel mercat, pregunto a un sabater per un altre hotel pretesament més barat. I l'home m'ofereix visitar el seu hotelet, que casualment és el que minuts abans m'havia indicat la senyora de l'altre. Això és Mèxic, sí senyor.

Dutxeta, embaucada a la CNN en español (això sí que és imperialisme, la resta són tonteries), i a sopar. I després, moment friki amb llarga sessió de fotos pel poble. Bromes a banda, el cert és que Taxco és un indret que t'atrapa: a cada carrer, a cada cantonada, a cada bocho (el popular escarabat de VW versió any-de-la-quica) blanquet que passa amunt i avall, un no pot evitar aturar-se i deixar-se portar per aquesta bellesa urbana. I abans d'anar a dormir, res millor que asseure's en una terrasseta i degustar un bon rom amb cola, al mòdic preu de 2 lerdos. I amb pedagogia inclosa per aconseguir que la quantitat de rom fos mínimament digna. Els cabrons en posen poquíssim!!!

Al dia següent, l'objectiu és clar: Arribar a les grutes de Cacahuamilpa. La tasca es presumeix senzilla, i amb més o menys puntualitat arribo fins al recinte. Enrera queda un viatge curiós amb combi, una espècie de furgo VW dels anys 60, estil hippie, amb la porta corredera oberta. Si et caus a l'asfalt, mala sort nanu. Les grutes, impressionants. Les fotografies parlen per sí soles. Després, amb una calor insultant, baixo fins al riu, on descobreixo com les aigües subterrànies que van formar la gran cova surten amb força cap a l'exterior. Després, dinaret a l'aire lliure. M'atén una senyora gran, mulata, d'aquelles que porten a la cara els anys d'experiència en la salsa de la vida. La dona, amable, acaba explicant-nos als comensals allà reunits històries dels seus amors i desamors de joventut. Meravellós.

Toca tornar cap a Taxco. Fa una calor d'espant. 3 de la tarda. La camioneta no arriba. No? Fot un quart d'hora que l'esperava, i resulta que el conductor està petant la xerrada amb uns companys. -Pues ya no voy a marchar hasta las 4, porque ya son más de las 3 y si salgo ahora voy a llegar tarde y me van a marcar, em diu amb cara de poca preocupació. No fotem!! Resignat i acalorat, camino fins a una cruïlla on m'espera un altre autocar. De tornada a Taxco, un taxi m'enfila fins al mirador de la ciutat. Presidit per un crist redemptor estil Rio de Janeiro (així com de Madrid també me'n ric, jaja), l'indret ofereix una magnífica panoràmica de la bella ciutat platera.

Abans de fer les darreres compres i marxar, m'espera encara una millor panoràmica de la ciutat; la baixada a peu des del mirador. Aquell descens va descobrint els barris alts de Taxco. Desconeguts, bruts, i sobretot humils. Allí les cases s'amunteguen enmig de la brutícia inmunda i d'una misèria intolerable. Aquest és en part el resultat de l'aplicació salvatge del neoliberalisme a l'Amèrica Llatina. Una regió més desigual que cap altra en el món. I Taxco és un bell reflex d'aquesta realitat. Caminant pel centre, descobrint els restaurants dedicats a l'estranger, un s'empapa d'un paradís urbà meravellós. Però per desgràcia la ciutat no s'acaba aquí. En aquells barris alts, diversa gent malviu en unes barraques (ni cases es poden dir) mentre observa amb resignació i tristesa la Taxco de postal que es descobreix des d'aquests turons.

Reflexionant amb tristor i ràbia sobre aquestes terribles contradiccions en el sí d'aquestes societats contemporànies, torno al nostre primer món. El del passeig pels empedrats carrers de la ciutat, de les fotos amb càmera de luxe, del remena amunt remena avall enmig de tanta plata de primera,... Però allà dalt, què donarien per poder disfrutar com jo una fotuda tarda?

Les llums de l'autocar s'apaguen. S'ha fet de nit. Deixant-me portar pel vaivé del motor, m'endormisco amb una placidesa total. Enrere queden unes jornades trepidants i molt ben aprofitades en el meravellòs art de descobrir nous indrets. Coneixent, empapan-te la calidesa de la gent. Vivint. I creixent dia a dia.

I al final vaig agafar la motxilla (2)

2009-10-05T07:37:00.015+02:00

Regirant els premis blocs de Catalunya, he vist amb admiració al guanyador del bloc personal, Sr Marc Serena, que va estudiar amb mi Periodisme a la UAB, tot i que jo en aquells temps poc passava per Bellaterra... Felicitats nanu, molt bon blog de viatges. Però compte que aquí un servidor s'està posant les piles jajaja. Felicitats també al bo de'n Cortijo, que té un senyor blog -Altres Barcelones- que no podeu deixar de visitar.

I després de repartir floretes entre els grans de la professió que amb molt d'amor i un encert més aviat limitat intento executar en aquest gran món blocaire, donaré pas al segon dia del meu mini-viatge per Morelos i Taxco. Despertar-se al matí no és fàcil. Menys si un dorm com un angelet i sent un despertador que no l'obliga a sortir disparat cap a la rutina. Però al cap i a la fi, no es pot perdre el temps. Camí de Cuernavaca, el matí va animant-se a ritme de caloreta i d'un paisatge atraient. L'autobús en el que viatjo ja fa de les seves: ara em paro aquí, ara allà, ara pujo aquest tope, ara l'altre. Total, que arribar a la capital de l'Estat de Morelos es fa molt més etern del que un podia imaginar.

Un cop al mercat, primera alegre anècdota del dia. Buscant el transport que m'havia de dur a la joia arqueològica de Xochicalco, pregunto a un quiosquer per tal qüestió. I descobreixo la seva admirable parada, plena de revistes antigues però molt aclamades entre les dones de la zona. Que si revistes de cuina, de tunning, per fer ganxet, autodefinits, sudokus, marranades,... 26 anys porta el colega venent aquestes joies davant mateix de l'animat mercat de Cuernavaca. Després d'una agradable conversa, de pet cap a les restes. De nou l'autobús es para a tot arreu. I no només per deixar o recollir passatge; que cal repostar, a la benzinera. Que el conductor té gana? El paio s'atura i sense cap vergonya baixa a una colmado de carretera i carrega el dipòsit. No hi ha pressa home!

Arribo a les restes. Fa calor, i no hi ha ni una ombra. De fet, semblo trobar-me al bell mig del no res, però el paisatge convida a deixar portar els sentits cap a una pausada i bella tranquilitat. Un cop a la guixeta, intento repetir l'operació de Tepoztlán amb gran èxit. Resulta que pels estudiants mexicans pràcticament tots els jaciments arqueològics es poden visitar de franc. I jo només tenia la targeta de la piscina de la UNAM. Però què carai, allà posa que sóc estudiante de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM. Del 2007, però estudiante. I la veritat és que cola a tot arreu.

Després de visitar l'endreçat museu adjacent, i malgrat la solana, m'enfilo de pet cap al jaciment, habitat al període Epiclàssic (segles VII-X dC segons la Viquipèdia) per diferents pobles prehispànics. I com sortit d'aquells temps, quina és la meva sorpresa a l'arribar a l'entrada que l'empleat de l'entrada s'està fotent una senyora becaina de ca l'ample. -Es que no hay nadie y uno se aburre-, m'aclareix després de desvetllar-lo amb un fort crit. D'això se'n diu entrar per la porta gran, sí senyor.

El jaciment és espectacular. Està molt ben delimitat, i un es fa una idea força clara de com devia ser tot allò. Les vistes espectaculars. I el millor de tot, sol nois i noies. Estic sol a Xochicalco. Només hi ha un jardiner que amablement em fa una foto i m'explica que aquests dies per allà no ve ni déu. I per no ser menys, als pocs minuts me'l trobo espatxuflat sota un arbre, seguint la tradició dels empleats d'allà. Després de visitar aquesta autèntica joia del llegat prehispànic, comença la segona part de la funció. Objectiu: arribar a Taxco. I l'empresa serà més complicada del que un podia pensar...

Acte primer: un taxi em deixa amablement al costat d'un peatge de l'autopista Mèxic-Acapulco. Que s'ha de creuar per arribar al lloc on para l'autocar? Doncs no passa res, es creua i ja està.

Acte segon: que si el conductor de l'autocar no es vol esperar a que pugi perquè hi ha un tràiler aparcat al voral de l'autopista que l'impedeix parar on toca per recollir-me? Doncs se'n va. I posa-t'hi fulles.

Acte tercer: apareix el conductor de l'aclamat tràiler, i després de descarregar la seva mercaderia a l'entrecuix d'una amable senyoreta boqueria style de la contrada, puja al camió i se'n va (és verídic, m'ho va explicar una amabilíssima senyora que treballava en una espècie de colmado-bar de carretera on jo estava esperant l'autocar, surrealista tot plegat però completament cert). Total, només transportava mercaderies perilloses d'aquestes que surt una flama sobre fons vermell que ho indica a la part posterior del camió. Què més dóna si el deixa al voral de l'autopista i se'n va de parranda una estona? Espectacular.

Acte quart: comentant la jugada amb la senyora del colmado-bar i el seu nebot que per suposat treballava allà per sustentar l'economia familiar, apareix un nou autocar. Taxco!!!! Per fi!!!

Aprofitant la sorprenent comoditat dels autobusos mexicans, becainejo una estoneta fins a arribar a la ciutat de la plata. Cau la tarda, i arribem a Taxco. Sabeu aquell moment apoteòsic en el que després d'un viatget de constants girs a dreta i esquerra, la carretera s'enfila fins a destapar un paisatge brutal? Això passa quan arribes a Taxco. Mires a dreta i a esquerra. Muntanyes. Casetes perdudes. Quan cony arribarem? I de cop, sorpresa!!! Centenars de casetes s'apilen unes amb altres sobre una muntanya d'una manera tan impossible com apassionant. L'emoció es dilueix per moments quan baixant de l'autocar els clàxons de les munions de cotxes, taxis i símils de busos corren amunt i avall per l'artèria principal de la ciutat. I entremig d'aquell rebombori, comença una nova aventura. Trobar lloc on dormir. Serprentejar els magnífics carrers empedrats de Taxco. Continuarà...

I al final vaig agafar la motxilla (1)

2009-10-02T09:03:00.009+02:00

-No t'ho pensis més, som-hi!- Pensava el dilluns al vespre. Dit i fet, i malgrat els dubtes de marxar sol per aquests mons de déu, em vaig despertar un bon dimarts de setembre, vaig encabir el just i necessari a la motxilla, i cap a la Terminal d'Autobusos del Sud hi falta gent! Les terminals d'autocar de la ciutat són modernes, polides, i ordenades. Talment una illa dins del desori defeny.

Comprar el bitllet és cosa fàcil. En qüestió de minuts, vaig embarcar-me cap al poblet de Tepoztlán, a l'Estat de Morelos. La sortida de la ciutat no té pèrdua. De sobte, després de sortir de l'estació de Taxqueña, l'autocar s'enfila per un autèntic Scalextric: pont amunt pont avall, viatjar per les rondes del DF és tota una aventura que a voltes et fa sentir com si toquessis les estrelles. L'autopista que va a Cuernavaca és un nou regal per la vista. Sense saber com, la via ràpida (tot i que amb les curves que hi ha sembla més aviat una nacional) s'enfila per la muntanya fins a una alçada de 3.000 metres, moment en què es descobreix la gran plana de l'Estat de Morelos. Un autèntic festival per la vista.

L'arribada a Tepotzlán va ser curiosa. En primer lloc, perquè l'autocar va tenir la barra de deixar-nos a 2 km del poble. Segon, perquè un barri celebrava la festa de San miguel (si no vaig errat), i malgrat l'absència de la (en la meva opinió) lamentable cervesa de la terra, els veïns ho celebraren tirant cohets tot el sant dia. Tepoztlán és la típica ciutat colonial: Cases baixetes i colorides, carrers empedrats, una plaça principal força ben ordenada, un mercat que allotja les tapes més mexicanes, i molts policies ordenant el sempre caòtic trànsit.

Desconeixent si em quedaria allà, vaig dirigir-me a la gran atracció turística de la localitat, la piràmide de Tepozteco. El monument en sí no tindria un gran interès turístic i cultural sinó fos perque es troba a dalt d'una espectacular serra que il·lumina amb la seva força natural el poble de Tepoztlán. Per arribar-hi, calen a més bones cames; la pujada fins a la piràmide precisa salvar un nombre incontable d'escales durant pràcticament una hora d'ascensió. Però el premi és majúscul. Piràmide, panoràmica espectacular del poble, i un paradís natural entre la natura i el mateix cel.

Embadalit per aquell bell espectacle, miro amb incredulitat el rellotge: Les dues del migdia!!! El Barça juga la Champions!!! I com a bon blaugrana, descens ràpid cap al paradís futbolístic. De camí al poble, una grata sorpresa: una dona de mitjana edat guerita em pregunta pel temps que falta per tocar el cel. - Vostè és catalana? Li pregunto amb sorpresa. - Així és, contesta. Doncs resulta que era una actriu d'aquestes de televisió i segur de teatre. No recordo com es deia. Després de dinar i vista la impossibilitat de veure la dolça melodia blaugrana, decideixo visitar el magnífic convent de la localitat. Habitat per dominics des del segle XVI, és un dels més bonics que he pogut admirar.

Mentre la festa continua, començo a buscar lloc per dormir. Després de donar algunes voltes i comprovar com de turístic és l'indret, trobo un lloc de menjar ràpid que ofereix habitacions. No feia molt bona pinta, però un cop vist el llogaret i d'arreglar el preu, com ha de ser a Mèxic, decideixo quedar-m'hi. Descanso una estona, comprovo com els mosquits em tenen ganes, i de pet cap a la festa. Abans, una de les curiositats que donen tant de sentit al ser mexicà. Arribo a un lloc d'internet. Òbviament la connexió és lentíssima. L'ordinador sembla anterior al Pentium. I la mestressa, que se n'adona, m'ofereix el seu, és a dir, el de la responsable de la botiga, i se'n va a fer neteja de casa. -Cuando acabes me llamas, m'espeta. Sí és clar, faci faci. Deixa per allà l'excel obert, qui sap amb què, i se'n va. Genial.

Les festes al carrer tenen un caràcter molt més religiós i menys fiestero que les de casa nostra. Beuen, sí. Molt. Però la història és diferent. Poca gent es queda sense adorar a la verge o al sant de torn. De fet, es formen autèntiques caravanes de grans i petits disposats a dipositar les seves flors i a formular els seus precs a aquells trossos de marbre ben pintats i que diuen ser els nostres sants. Sants de què i de qui? Al costat de les rogatives, un escenari amb grups mexicans aclamats però d'un estil discutible, bàsicament intèrprets de música de banda o norteña (una mica el que seria música de mariachis, més o menys), fan les delícies dels mexicans més rancheros, el que no deixa de sorprende en un poble que té ben poc de norteño. Amb tal panorama, via fora i cap al llit, demà serà un altre dia. I una altra aventura camí de la meravellosa ciutat platera de Taxco.

To be continued...

Pero esto que es!

2009-09-26T22:41:00.010+02:00

És força indignant arribar a l'extraordinari Museu d'Antropologia de la Ciutat de Mèxic amb la intenció de visitar la Fira del Llibre d'Antropologia i Història, que se celebra aquests dies amb Catalunya com a cultura convidada, i trobar-se aquest llibre exposat. Però què és això! Després de tres hores remenant llibres d'editorials tant destacades a Mèxic com el Fondo de Cultura Económica, la UNAM, la INAH, resulta que arribem a la Editorial Base i ens trobem amb el llibre d'un 'pájaru' anomenat Josep Maria Minguella.

Pels qui no el coneguin, aquest personatge era un d'aquells agents FIFA que es dedicava a cobrar sucoses comissions pels traspassos de jugadors de futbol d'elit. Sí sí, així de senzill feia caixa el senyor Minguella. Entre puro i puro, entre partideta i partideta al dòmino, va decidir presentar-se a les eleccions a la presidència del FC Barcelona fa ja uns anys. El seu evident fracàs no el va apartar, tanmateix, de l'escena pública, i gràcies a la seva privilegiada posició en el 'mundillo' futbolero, ha seguit participant a les tertúlies de nombrosos programes de futbol , tat a la ràdio com a la televisió. La seva animadversió per la gestió de Laporta és manifesta, el que no pot estranyar a ningú si tenim en compte les seves evidents limitacions com a alguna cosa més que vividor.

Ara que ja coneixeu el personatge, espero que us feu càrrec del meu enuig després de trobar-me aquest llibre ja no només a l'estand de l'editorial que va publicar-lo, sinó, i això és el més greu, a l'exposició dedicada a llibres escrits en català i relacionats sobretot amb la història i l'antropologia. Entre antics exemplars d'obres mestres de l'Institut d'Estudis Catalans, d'escriptors prolífics en les lletres catalanes, de grans llibres dedicats amb cos i ànima a reconstruir la nostra història com a país, s'hi troben les memòries d'en Minguella! Rídicul però cert. Veure per creure.

Cercant entre somnis

2009-09-23T06:06:00.008+02:00

La tènue llum que il·lumina el menjador dóna un aire més reflexiu a l'ambient. Davant meu, una dolça veu acompanya el meu viatge cap a l'infinit. Els senzills i tendres acords de guitarra fan volar la meva imaginació cap a un món sense preocupacions. Aquell indret no coneix les guerres, ni la fam, ni l'egoisme i la falta de valors humans de moltes persones.

La bella simfonia m'arrossega cap a un lloc on el vaivé de les onades es fon amb el cel despullat creant una atmosfera indescriptible. Busco en la memòria un paradís com aquell. Qui no s'ha imaginat algun cop trobar-se en una platja deserta, a la llum de la lluna, escoltant una tendra melodia, que acompanyada d'una veu celestial convida a oblidar-se de tot? Podem oblidar-nos de tot? De les nostres angoixes, les nostres inquietuds, les nostres pors, la nostra rutinària rutina? O podem ser un jo valent, desacomplexat, i amb una autocontrol emocional que ens permeti afrontar les situacions amb una racionalitat humana?

Oblidar? Deixar que les coses per les que lluitem es fonguin en segons cap al no res. Afrontar. Cercar. Trobar. Aquesta és la simfonia que em guia cap al meu paradís celestial.

Independence day

2009-09-21T05:54:00.015+02:00

Heus ací el gran dia: 15 de setembre. L'inici de la independència, del final de la dominació espanyola després de 3 segles d'ocupació. A Mèxic durant els dies previs a la celebració els carrers ja s'han vestit de gala, i costa recordar on ha quedat col·locada l'ensenya 'patria' més gran. Segurament, és difícil superar la que presideix la plaça central de la ciutat, el popular Zócalo.

La bogeria envaeix a les masses. Ningú es vol perdre una data tan assenyalada. A mesura que cau el dia, els petards llançats per quitxalla il·luminen els carrers, mentre que la pluja amenaça amb desdibuixar la jornada. Però sí una cosa tenen els mexicans és que al mal tiempo buena cara. Dit i fet, arribem amb el temps just i esbufegant a la plaça principal, on el president mexicà ha de pronunciar el 'Grito' de la independència. La gent obvia la mala situació econòmica, la corrupció estructural de l'Estat mexicà, o la relació de dependència que té l'economia nacional respecte les multinacionals estrangeres. Tant se val com de malament anem. L'important és sentir-se mexicà. Com a bon patriota.

S'acosta l'hora. És el moment d'entrar a la plaça. Corredisses. El record del narcoatemptat amb granades contra la població civil de Morelia de l'any anterior exaspera les mesures de seguretat fins a nivells insuportables. Rodejats de policia, ens quedem una estona palplantats davant un control de detector de metalls. Quan a la fi accedim al Zócalo, el pronunciamiento ja s'ha acabat. Però per davant quedarà la il·lusió, malgrat les penúries, de sentir-se mexicà. I res millor per celebrar-ho que agafar una merda fins la sortida del sol. Perquè malgrat tot, la ciutat no deixa mai de bategar. Amb festa o sense, al dia següent molta gent anirà a treballar per guanyar-se quatre molles, i veient com alguns arriben a casa arrossegant-se. Per la pàtria, s'ho val.

El diluvi universal

2009-09-16T20:10:00.006+02:00

A la Ciutat de Mèxic la temporada de pluges converteix les vies urbanes en un doble caos. Si ja habitualment la ciutat és un infern circulatori, amb cotxes girant en totes les direccions, autobusos parant-se cada cinc metres per recollir algun passatger, taxis fent ral·lis a plena llum del dia, i peatons desesperats pel caòtic trànsit, quan plou la cosa empitjora. I molt. No és que els governants de la ciutat no ho sàpiguen. Cada any és el mateix, arriba l'estiu i els aiguat són quasi diaris. I cada any la ciutat assisteix a un espectacle urbà no apte per a cardíacs.

Fins i tot la policia arriba a tancar diverses entrades o sortides de les vies principals, impedint als autobusos (alerta!) fer el seu recorregut habitual, per a desesperació dels resignats usuaris. Ahir la història va tenir encara més gràcia: era la celebració de la independència mexicana de la Corona ecspanyola, efèmeride que l'any vinent arribarà al seu bicentenari. Però com que a la Mare Terra poc li importen les celebracions, els defeños es van trobar de nou com la tronada de la tarda va deixar innundada mitja ciutat. I sinó, fixeu-vos en les fotos que vaig prendre des d'una zona de la ciutat que està al peu de la muntanya de l'Ajusco, semblava el Noguera Pallaresa! Vies innundades, cotxes convertits en barques improvisades, carrers tallats. I és clar: un caos circulatori infernal!!! El més curiós del cas és que després es trobes cartells pel metro com el que podeu veure a sota. Veure per creure, malgovernants!

Lliçons de periodisme

2009-09-14T06:12:00.005+02:00

Els diaris mexicans, especialment La Jornada. regalen una titulars que ni els menys entesos en llenguatge periodístic serien capaços de reproduir. Obvien per complet la simple construcció S-V-P, per 'regalar' al lector un embarbussament infumable. Però la cosa ja no s'atura en l'abans mencionat rotatiu, sinó que llegint avui La Crónica m'he trobat aquesta perla. Sí nois sí, infumable!

I de nou, tacos!

2009-09-11T20:56:00.002+02:00

Prometo que no trairé el pecat de la gula. Prometo que no em fotré com un rebacó. Prometo que vigilaré amb el menjar del carrer. Prometo que,... visca els tacos!

Aterrant...

2009-09-08T01:16:00.007+02:00

Un ja es troba com a casa. No recordeu quan fèieu plàstica a primària o quan a les colònies d'estiu els tallers manuals us devoraven les belles tardes d'estiu? A l'aeroport internacional Benito Juárez de la Ciutat de Mèxic sembla que els agraden els treballs manuals. I sinó, fixeu-vos en les fletxetes dels indicadors. Ni a 4rt d'EGB tenien tanta (des)gràcia!

Ja hi som

2009-09-05T19:56:00.003+02:00

L'arribada a Mèxic un any i escaig després no ha pogut ser més revival. Com ja succeí els dies del meu comiat, la capacitat etílica d'alguns mostros (la colla amb qui més em feia per allà) no ha variat gens. Tan se val que sigui tequila, o qualsevol altres brebatge, si l'ampolla està plena acabarà buidant-se. I si a les 8 del matí encara en queda, un traguet serà també una bona opció.

Un punt i a part mereix l'inefable Marco, l'entranyable personatge de caçadora pretèrita que segueix fent estralls amb la seva capacitat per reconvertir-se en un bebedor de luxe. A l'arribar a l'aeroport, el paio assegurava que ja no bebia massa. Diverses hores després, el bo d'ell s'acomiadà de casa al matí fotent un bon traguet de margarita, això és, tequila amb llimona. Veure per creure.

Nos vemos al rato.

2009-09-03T17:15:00.005+02:00

Esta no es una despedida, sólo es un 'hasta luego'. De todos los paisajes que embellecen mis recuerdos y del mundo que he conocido desde crío. De todos esos momentos buenos que he vivido en estas tierras bañadas por el Mediterráneo y que esconden una historia fascinante. De tod@s es@s amig@s y compañer@s con los que comparto reflexiones, historias de amores y desamores,sueños, proyectos, pero sobretodo, relaciones humanas libres y momentos maravillosos. A tod@s ell@s, un abrazote y hasta prontito!

Aprovecho para anunciar un cambio en mi blog; por cuestiones de emigración temporal, de ahora en adelante se centrará en mis peripecias del otro lado del Atlántico. I com és obvi, estarà escrit en català. Benvingudes i benvinguts al racó del bageles! Prometo (si m'hi esforço i tinc temps, eh!) escriure un diari de viatge, no sé si em sortirà però prometo intentar-ho! Salut i força família!

Carretons, carretons, cursa de carretons!

2009-09-01T13:06:00.007+02:00

Las Fiestas Alternativas de Sants tienen en la Cursa de Carretons uno de los momentos más álgidos de los festejos. Con el objetivo de ofrecer unos eventos populares, no comerciales y respetuosos con los demás (léase los festejos taurinos y las corridas), l@s que trabajan en las fiestas tratan de ofrecer una programación lo más variada, divertida, y no competitiva posible. Quizás una de las actividades que se han convertido en ineludibles por esa mezcla tan bonita es la Cursa de Carretons, que este año llegó a la séptima edición.

Se trata de lanzarse por una calle que hace una curva a la izquierda y desciende después unos metros hasta la meta en el menor tiempo posible. Pero no sólo gana el más rápido, también el que tiene el carro (autoconstruido con toda la imaginación que a uno se la ocurra) más original, el que se da el mejor madrazo contra el suelo (queremos sangre!!), etc... En fin, una fresca y sana manera de pasarla bien!!! Y el público, a chupar!!!!

Trío calavera

2009-08-30T14:01:00.003+02:00

Las extraordinarias Fiestas Mayores Alternativas de mi barrio están a punto de acabar con un exitazo total, año tras año!! Pero una de las curiosidades que no quisiera pasar por alto fue nuestra actuación con mono de trabajo al frente de un puesto de venta de boletos de chelas y demás. Cada vez que algún conocid@ se acercaba al puesto a comprar algo no daba crédito: vaya trío de pedos-fiesteros que han puesto para servir. Y qué bien lo hicimos y la pasamos!

La sepia, de Paca

2009-08-28T18:16:00.004+02:00

Es extraño que en plena montaña el pescado sepa bien. Aún menos teniendo en cuenta la más bien pobre oferta culinaria del Bar Salvador de Cinctorres, conocido popularmente como Paquita o el Bar de Paca. Una extraordinaria mujer que además de su fresca ironía con la que se toma su relación con la clientela, prepara unas gustosas y genuinas sepias a la plancha. La receta es el secreto más bien guardado del pueblo y hasta de la comarca, una especie de Coca-cola de la zona, y lo cierto es que el resultado no puede ser más placentero para el paladar. Visca la sèpia de Paquita!

Como diría el maestro...

2009-08-04T12:47:00.002+02:00

I ahora, con la alegría que me caracteriza, voy a interpretarles unos chistes: Saben aquell que diu, que uno se va de vacaciones por la meseta castellana y por la tierra de Sabino Arana? Pues eso, el que pueda que lo disfrute!!! Les informaré puntualmente comunidad bloguera! Felices vacaciones!!!

Al final de la escalera

2009-07-31T23:04:00.008+02:00

Una de mis playas preferidas de la Costa Brava se esconde en la antigua tortuosa carretera que desde el sur llevaba a Portbou, el pueblo fronterizo más famoso por su estación de tren y su burocracia decimonónica que por su encanto natural. La playa en cuestión requiere un auténtico ejercicio de paciencia para llegar hasta su hermosa arena, ya que varias escaleras construidas sobre la misma roca ponen a prueba las piernas del viajero.

Por suerte, el esfuerzo merece la pena, como pueden ver en las imágenes. Lástima que tras el importante temporal que azotó la costa norcatalana el invierno pasado, la arena haya quedado reducida a la nada, como pueden observar en la segunda instantánea, por lo que ahora resulta mucho más complicado llegar a las otras calas colindantes al final de la escalera.

Sea como fuere, lo cierto es que la 'playa de las escaleras' será recordada como uno de los espacios vírgenes más notables que un servidor recuerda de la costa catalana.

Y volver, volver, volver...

2009-07-30T14:17:00.002+02:00

Ésta es la cara que se me quedó minutos antes de embarcarme de regreso a mi tierra en julio del año pasado. El camino de vuelta, al caer!!! Y volver, volver, volver...

Increible Ripollès

2009-07-27T14:22:00.006+02:00

Sin duda una agradable sorpresa que enciende más la pasión por mi tierra: el Ripollès, una de las comarcas del prepirineo catalán, esconde unos paisajes majestuosos. Situada en un enclave privilegiado, la zona es un espectáculo de montañas agrestes, verdes prados, naturaleza casi salvaje, y ríos llenos de vida. Una muestra más de la extraordianaria variedad y calidad de paisajes de Catalunya.

Bilicenciado!

2009-07-17T18:03:00.008+02:00

La vida pasa y ni te das cuenta. Llegué hace exactamente un año de México con la morriña que daba visionar un año extraordinario. Y lo peor estaba por llegar: qué horror de curso acechaba en el horizonte! Pero miren, al final la historia terminó hasta mejor, y un servidor es ya casi bilicenciado.

Como le espeta con una ácida ironía el temible Mauricio al bueno de Óscar Reyes (el entrañable 'Machu Picchu', en la imagen) en la serie Aída, el lisensiao no está ya solo! Pero en este caso, bilicenciado! Tantos años de esfuerzos habrán valido la pena. Al menos eso supone, espera, y desea, este cronista. De momento, a disfrutarlo!

Si me buscan en verano...

2009-07-11T18:22:00.001+02:00

Allí me encontraréis!!!

Cuando hace calor...

2009-07-05T21:46:00.014+02:00

Cuando llega el verano, la gente de estas tierras aprovecha casi cualquier tiempo libre para desembarcar en la playa, que se convierte así en un auténtico parque temático. En él uno puede encontrar desde familias equipadas con media cocina para pasar el día, a pequeñuelos traviesos y temerosos de ese extraño color azul marino, pasando por sujetos cuyo único fin es broncearse hasta chamuscar su piel, o individuos como yo que esnorkelean hasta desesperar a l@s comp@s que aguardan en la arena.

La aventura de la playa es una experiencia única, sobretodo en verano. Afortunadamente, en parajes tropicales como las costas de México un@ puede bañarse en cualquier mes del año, todo un privilegio al alcance de pocos. Y así, de playa en playa descubrimos cómo de maravillosa es la madre Tierra que tan poco protegemos. Con esta voluntad nace esta nueva sección, un pequeño homenaje a las maravillosas playas que pueden encontrar in the whole world!

Para empezar, Mazunte. Ese extraño lugar donde lo bohemio se mezcla con lo absurdo; donde las improvisadas partidas de tenis playero se mezclan con los tubos de ron; donde las curiosas veladas del aún más curioso bar-hostal (por decirlo de algún modo) de la playa terminan cuando el sol anuncia el fin de la noche. Sin duda, un paraje que es mucho más que una simple playa. Simplemente espectacular.

La nit del foc

2009-07-03T12:14:00.008+02:00

Con la llegada del solsticio de verano, l@s catalan@s se echan a la calle para celebrar la noche más corta del año, la revetlla de Sant Joan. Pese a su significado religioso, parece evidente que la fiesta tuvo un origen pagano. Como en otras sociedades, el fuego era una manera de purificar el alma y de ahuyentar a los malos espíritus. En los tiempos que corren de miseria capitalista, me vienen a la cabeza muchas almas malignas para nuestra querida madre Tierra.

La noche más corta del año, la noche de la sordera por los petardos, de la peda por las celebraciones, del sudor por el insufrible calor, de los bailes al son de la noche alrededor de las hogueras y dels diables. La revetlla de Sant Joan. La nit del foc!

La perla árabe (2)

2009-06-29T22:33:00.010+02:00

A parte de las lindezas que la muy querida modelo exhibe en las instantáneas, la calidad de los mosaicos y de los detalles interiores de los palacios del sultán de la Alhambra dejan boquiabierto a cualquiera. Como si de una explosión para los sentidos se tratase, el viajante descubre unos mosaicos de líneas finas y muy trabajadas en las que se leen pasajes enteros del Corán. Un trabajo de proporciones monstruosas que no hace falta decir que el sultán lo mandó construir mientras reposaba cómodamente en su palacete.

Sea como fuere, lo cierto es que los monumentos que nos dejaron los antigues sultanes y los reinados nazaríes tienen un valor que les sitúa entre los más importantes del mundo, convirtiendo de paso Granada en un paradero de turistas, que mezclados con el público local y con la multitud de jóvenes estudiantes dibujan un escenario a medio camino entre lo bohemio, lo modernillo, lo tradicionalmente conservador, y ese ambiente universitario tan característico de ciertos enclaves europeos. Lo que unido al misterio fascinante de sus calles, al encanto de sus interminables cantinas, y a una mezcla de olor a fritura, humo verde, y perfume agringado, trazan una postal magnífica de la Granada contemporánea.

De frontera

2009-06-28T23:08:00.004+02:00

Los pueblos de frontera son divertidos. Sobretodo si no hay gente que desgraciadamente se juega la vida por cruzarla. En pueblos como Portbou, esa línea imaginaria convirtió el pequeño enclave en un hormiguero de burocracia y de funcionarios, pero también le modeló un encanto que aún hoy perdura. Su importancia como estación de origen y final ferroviario convirtió Portbou en un pueblo de gran actividad.
Después de la apertura de las fronteras europeas, Portbou perdió ese misterio fronterizo, pero mantiene aún la magia de un enclave sorprendente.

Cando se xoga a pelota aquí?

2009-06-27T13:11:00.004+02:00

Crisis, precariedad, terrorismo patronal,... por qué la gente sólo es capaz de salir a la calle y de canalizar una rabia (o más bien un hooliganismo etílico gratuïto) contra la policía cuando tu equipo de futbol gana? ¿Tendrá razón el gran Francis Ford Coppola cuando denuncia que 40 años de TV han dejado a l@s ciudadan@s sin capacidad crítica y reflexiva ante la sociedad en la que viven?

¿Culés por amor?

2009-06-24T18:43:00.006+02:00

Ahora que llega el verano uno empieza a mirar atrás y a hacer un balance del curso. Entre las cosas más grandes que hemos vivido este año está sin duda el triplete del Barça, que nos regaló un mes de mayo orgásmico a base de títulos y de partidos memorables. Claro, con tanto triunfo, todo el mundo se apunta al carro.... Visca el Barça i visca els orgasmes jajaja!!!!

La perla árabe (1)

2009-05-15T11:26:00.006+02:00

Una de las construcciones más majestuosas del mundo aparece bajo los pies de la Sierra Nevada, imponiéndose sobre el medieval barrio del Albayzín y recordando a la población quien manda en esa ciudad. Mil años de historia escrita en árabe se diluyen en las estrechas calles de Granada, mientras la imponente fortaleza-residencia-palacio real de la Alhambra domina la ciudad y embellece el paisaje. Bienvenid@s a la Alhambra, uno de los vestigios más sensacionales que nos dejó el paso por la Península Ibérica de los árabes hace algunos siglos.

A ver qué onda con esas caguamas

2009-05-12T12:02:00.004+02:00

La victoria sonada del Barcelona en el Bernabéu alimentó todo tipo de locuras. En nuestro bar, por ejemplo, el mesero se sacó de la manga esta chela gigante llena del preciado líquido. Y claro, nosotros chupamos y chupamos del caguamón. Ese sí fue un gran final de partido!!!

Poesía urbana

2009-05-05T17:42:00.004+02:00

Lo de Granada no tiene precio. Sus magníficas calles medievales del barrio moro del Albayzín te transportan a un mundo distinto, donde los pájaritos cantan, y las nubes se levantan, ja! Si a ello le sumamos el amalgama de guiris, tanos, hippies, punkies, y demás tribus urbanas de diversa índole que pasean por sus calles, no creo que se les haga muy extraño que en sus paredes se puedan ver mensajes tan suggerentes como los que pude retratar. Ver para creer.

Txorreo histórico

2009-05-04T00:01:00.003+02:00

No hay palabras para describirlo, sensacional!!! Visca el Barça i visca Catalunya lliure i socialista!!!

Estampas de la fiesta nacional de Catalunya

2009-04-23T21:41:00.006+02:00

Hoy en Catalunya se celebra Sant Jordi, la fiesta nacional por excelencia de Catalunya. Se trata de contar la fábula del noble caballero que mató al dragón para salvar a la dulce princesa, de regalarse una rosa y un libro, y de sortear la muchedumbre que se agolpa en las Ramblas en busca de la estampa de su escritor favorito. La cosa acostumbra a estar divertida; por lo menos, es el único día del año en la que la presencia abrumadora de guiris se diluye a causa de multitud de barcelones@s que llena de colorido el magnífico casco antiguo de la ciudad condal.

Recuerdo de Barcelona

2009-04-13T23:18:00.001+02:00

Hay muchas cosas que uno puede llevarse de un paraje tan singular como Barcelona, pero pocas tan buenas como la Voll-Damm, la chela más fuerte de las que se pueden encontrar acá, pero también la más rica y gustosa. Y por supuesto, la que más empeda. Mejor, imposible.

Haciendo el guiri, en mi propia ciudad!!!!

2009-04-02T20:37:00.003+02:00

Pues ya veis, enmedio de la marabunta de guiris, como son llamados acá los turistas, nos encontramos paseando por la bella Barcelona. Sin embargo, descubrir algunos de los parajes más lindos de esa ciudad implica topar con riadas de turistas que han convertido esta ciudad en Barcelona Tematic Park, para desgracia de los que aqui vivimos. Así que recordando un viejo lema, no aplicable en todo caso a mexican@s (que sois pocos acá), tourist you are the terrorist!

De vuelta a casa

2009-03-30T19:04:00.004+02:00

La llegada de Liza a tierras catalanas significó, entre otras cosas, mi reencuentro con la buena comida chilanga. Al fin nos juntamos la banda güerito-catalana que convivimos en la gran facultad de filosorgía y hierbas para recordar viejos tiempos y para recibir a nuestr@s más querid@s invitad@s chilang@s. Entre risas, motas, exquisitos tacos al pastor, mejores chilaquiles de inspiración defeña, y abundante alcohol, platicamos hasta la madrugada con la mente puesta en la imborrable huella que dejó nuestro paso por la maravillosa CU.

Las bodegas

2009-03-26T00:46:00.005+01:00

Dícese de esas cuatro paredes que te hacen entrar a otro tiempo; el olor a barrica de roble, a puro tostado, a ensaladilla casera, a vermut de los de antes. A las partidas interminables, a las discusiones acaloradas, a los tragos de día soleado. Eso es parte de lo que uno puede encontrarse en las bodegas. Bares de toda la vida en los que el chupe y la relación social adopta otra dimensión a ritmo de vermut, tapas y olor a roble añejo. Qué gustazo!

Como en el franquismo

2009-03-19T17:24:00.008+01:00

Estas tres imágenes tienen casi 40 años de diferencia. Hace cuatro décadas, nos gobernaba el criminal Francisco Franco y su Estado terrorista que causó decenas de miles de muertos antes y después de la guerra civil española (1936-1939). Por desgracia, parte de los actuales gobernantes que se vanaglorian de haber corrido tras los tristes grises (así se llamaba popularmente a la policía franquista) hace 40 años, son los máximos responsables de los graves hechos acaecidos a lo largo de la jornada de ayer.
Tras el vergonzoso desalojo de madrugada de los estudiantes encerrados en el edificio histórico de la Universitat de Barcelona desde hacía meses ordenado por el rectorado, los incidentes se reprodujeron por el centro de la ciudad condal durante todo el día, con el resultado de tres cargas policiales, múltiples heridos y varios detenidos. La brutalidad con la que se ensañaron los Mossos d'Esquadra ayer por la noche contra estudiantes, transeuntes, y hasta periodistas que cubrían los hechos, recordó a épocas pasadas. 40 años después, vuelven los grises. Ahora en nombre de la democracia. De su democracia a base de porrazos, intoxicaciónes mediáticas y precariedad neoliberal.

Fotos inferiores de David Datzira.

Y llegó domingo

2009-03-15T19:37:00.005+01:00

Llegó domingo, y con él, los momentos más divertidos de la semana en el Bar José. El wey se le podría definir como un currela bohemio del sur: tiene una meticulosidad extraodinaria, como se aprecia con las ordenadas cuentas de cada cliente, que incluyen hasta un bolígrafo y un abridor para cada una de ellas. Eso mezclado con el guante amarillo que trae en el brazo y que parece sacado de Terminator, los lingotazos de cava que va chupando cada rato, y los kilos de harina con los que hincha las tapas hasta la saciedad, hacen de éste uno de los lugares más curiosos y agradables de la milenaria ciudad de Barcelona.

Esa es la banda!

2009-03-08T22:58:00.005+01:00

Hace sólo un año, un servidor regresó de visita a Barcelona por unas semanas. Pero no se quiso despedirse de México sin algunos ingredientes imprescindibles: unas buenas gorditas empadadas de aceite grasosisísimo, una buena peda para celebrar el cumpleaños de Natxo, una buena banda con quien pistear como los Mostros, y unos buenos movimientos de cadera para convertirnos en los amos de la pista. Resultado: viva México chilango!!!

Lo intenté...

2009-03-07T11:51:00.003+01:00

..., pero la vida va tan deprisa que miren que cara se me quedó!!!

¿Cúando volveré al paraíso?

2009-03-05T17:51:00.005+01:00

En estos días de tanto trabajo, y de tanto ir arriba y abajo,... que si la escuela, que si la chamba, que si el proyecto de investigación, que si las becas, que si las facturas, que si la crisis, que si las crudas, que si el barcelona no juega bien. Regresa, paraíso!

Llegaron las calçotades

2009-03-02T19:33:00.003+01:00

Llegó marzo, y con él una de las reuniones gastronómicas (que frecuentemente se convierten también en pedas familiares) más divertidas del año: las calçotades. Esta tradición extiende estos encuentros por toda la geografía catalana; la cosa es sencilla: se trata de comer unas cebollas más o menos largas y mezclarlas con una curiosa salsa exquisita, el romesco. Después, a ritmo de vino, chelas, carne, pan con tomate y musica, la gente se empeda a ritmo de calçot. Se les antojó?

Nuevas tendencias

2009-02-28T13:02:00.005+01:00

Lejos de la comida rápida callejera, de los tacos grasientos, de los bocadillos sin tomate, de los hot dogs llenos de calorías, existe una cocina catalana chic y detallista que está muy de moda en los últimos tiempos. Ésta se basa en pequeños platos, con un diseño muy cuidado, y unos sabores distinguidos. De muy vez en cuando tengo la suerte de disfrutar de estos manjares, como en esta ocasión, donde degustamos unos excelentes aperitivos: Croquetas, redondas, un foie exquisito, y unas patatas bravas muy curiosas de sabor maravilloso. No les dio hambre?

Mecánicos cachondos...

2009-02-27T22:02:00.005+01:00

...reparaciones a fondo!! Este fue nuestro monumental lema para la cita de los Carnavales del presente curso. Parece que nuestra invitación no tuvo mucho éxito, y que algun@s nos confundieron con el séquito de Pancho Villa. En cualquier caso, la pasamos requetebien chupando, bailando, y, cierto, haciendo el capullo como casi todas las noches!

Otra de carnavales

2009-02-25T17:13:00.007+01:00

Visto el éxito relativo de mi relato carnavalesco, les dejo algunos de mis disfraces de años precedentes. Este primero es del carnaval de 2007, y el amable güero se disfrazó con su banda de especuladores inmobiliarios, un trabajo que felizmente está teniendo una relativa crisis. Esos chupasangres que ganan dinero a costa de la especulación de un derecho elemental como el de la vivienda, al diablo vayan.

Esta otra es del mismo año pero en otra fiesta, ya os lo conté, me disfrazé de hereu, que representaba el primogénito de toda unidad familiar en el campo. Intenté reproducir la vestimenta de esos campesinos de hace pocos siglos, con la típica barretina catalana (gorro rojo), la faixa roja, les 'espardenyes' típicas (calzado). Y, cómo no, la bota de vino!!!

Invitados a una fiesta de disfraces de luchas sociales y/o precarias, y con la estelar actuación del 'Hombre de las Nieves' vasco, don Retegi, el pasado noviembre nos disfrazamos de trabajadores en lucha de una conocida marca de cervezas. Vaya por delante que esa fue otra de las excusas para no parar de chupar toda la noche...

Una de carnavales

2009-02-24T23:48:00.007+01:00

Pretendía mostrarles las instantáneas de nuestros disfraces de estos días de carnavales, pero buscando en el baúl de los recuerdos encontré esta foto mítica de nuestras pequeñas vacaciones en Mazatlán el otoño de 2007, cuando estuve en México.
Desde luego con estas pintas en la costa pacífica, más que un disfraz parecía un gringo borracho en el spring break. Eso sí, yo me quedo con mi banda mexicana. Como diría el comandante bolivariano, váyanse al carajo iankis de mierda!

Desde el cielo

2009-02-18T18:58:00.002+01:00

Qué mejor aprovechar un día soleado en la nieve para comer un tentempié en casi la cima de uno de los techos del país, el Puigmal, a casi 3.000 metros de altitud. Y lo mejor, las vistas espectaculares del prepirineo catalán y hasta de la mítica montaña de Montserrat.

Saben aquell que diu

2009-02-14T18:09:00.004+01:00

De vez en cuando hay que acordarse de los más grandes, aunque ya no estén entre nosotros. Sólo sus vídeos y sus mp3 mantienen viva su leyenda y su capacidad inagotable por soltarle una carcajada al gran público. Hasta México llegaron los ecos de su ironía ácida. Ello y su humor inteligente llenaron de sonrisas las caras de muchos cuates chilangos. Para siempre, genio!

Postales navideñas (sin Santa Claus)

2009-02-12T20:05:00.008+01:00

La nevada que cayó en el Pirineo catalán hace bien poco fue una de las mayores de los últimos años. Por fortuna, pude presenciar tal acontecimiento, que dejó unas imágenes de postal bien distintas de lo que en los climas tropicales uno puede encontrar. Aunque con tanto chupe por aquí y tanta hierba por allá al final uno no sabe si el pan es pan o el vino es vino.

Antes de la nevada el valle de la Cerdanya estaba así...

Durante la nevada costaba distinguir el paisaje....

La carretera estaba impracticable...

Tras la nevada, casi medio metro de nieve quedó acumulada en el suelo...

El bocho francés

2009-02-11T14:22:00.004+01:00

El mítico 2 CV de Citröen se convirtió en los años 70 en uno de los coches más queridos de la Europa mediterránea. Algunos románticos aún lo guardan celosamente en su casa, y ni la nieve ni el paso del tiempo pueden con él. Prepárense bochomaniáticos, porque el 2 CV viene pisando fuerte!!!

Un paso

2009-02-08T13:05:00.008+01:00

Una de las cosas que más aprecia el visitante en nuestro país es la facilidad con la que se pasa de la costa a la alta montaña o a la ciudad. El pasado sábado admiramos esa multiplicidad de paisajes que tanto caracteriza a Catalunya subiendo al Turó de l'Home, a más de 1.700 metros de altitud. Y desde allí 'checamos' como desde un pico nevado se divisa el cercano Mar Mediterráneo. Y todo a un paso de Barcelona.

Fooooooooc!!!

2009-02-06T18:05:00.005+01:00

Como dije en anteriores comentarios, el fuego es un símbolo muy arraigado en nuestra cultura popular, y muestra de ello son los correfocs, los diables (correfuegos, diablos) o las fallas, unas tradiciones populares en los que se usa pirotecnia y fuego, como se aprecia en la imagen tomada el sábado pasado en Cinctorres.

Curiosamente, estas tradiciones se practican tanto en Catalunya como en el País Valenciano, pese al intento de hacer diferentes a unos primos-hermanos. La última, la intención de la Comisión Europea de limitar las fiestas en las que se usa fuego. Pese a quien pese, espero que por muchos siglos sigan estas manifestaciones populares, como de otras muchas. La humanidad lo agradecerá!!!

Nunca mais

2009-02-04T19:49:00.005+01:00

La cultura popular es otro de los rasgos que hacen de la nuestra una cultura singular, con un gran arraigo histórico, y con un fuerte componente popular. Tras tres siglos de ocupación, el Estado español ha sido incapaz de anorrearnos y de convertir nuestra cultura y nuestra identidad en un simple reclamo turístico o folklórico, aunque es cierto que en algunas zonas de nuestro territorio histórico lo ha más o menos conseguido (léase el caso del País Valenciano).

Los 'bastoners' (unos bailes al son de un pequeño grupo musical y bailados por un grupo par y en el que su usan unas porras de madera) son en este sentido una de las expresiones de cultura popular que han llegado hasta nuestros días, igual que los 'geganters', como se ve en los gigantes que en la imagen están descansando. Nuestro es el derecho y el deber de defender nuestras raíces, en ningún caso para diferenciarnos y hacer de los otros unos extraños, sino precisamente para reivindicar la diversidad cultural dentro de esta globalización neoliberal que pretende homogenizar las tendencias culturales.

Purificaciones invernales

2009-01-29T17:25:00.012+01:00

Cuando llegan estas fechas, en los países de tradición judeocristiana como el nuestro, se celebra la fiesta de invierno, que en mi país acostumbra a ser la Festa dels Tres Tombs o Sant Antoni. En mi pueblo, por ejemplo, se sale a la montaña a cortar arbustos y árboles que después los caballos arrastran hacia la plaza del ayuntamiento, donde son quemados. Es un ejemplo más del uso del fuego como purificador, un concepto usado ya por las religiones paganas y que el cristianismo también usó siglos después como parte de su moral integrista contra la privacidad y la libertad de culto y pensamiento de las personas.

En mi pueblo, como en tantos otros, esta fiesta simboliza más bien una excusa para reunirse, chupar, y socializar el tiempo libre y la peda. Eso sí es realmente purificador!

En las imágenes.... Sant Antoni en Cinctorres, el invierno de 2005

Cuando en invierno hacía calor...

2009-01-28T16:39:00.004+01:00

Aún recuerdo hace un año, cuando en ve de guantes traía unas gafas de snorkel en las manos, la calor tropical me enciegaba, y el ron me dejaba mareado. Qué tiempos aquellos!!!

En la imagen.... Valle de Viñales y Baracoa, Cuba.

Pa amb tomàquet

2009-01-25T13:12:00.004+01:00

De las comidas tradicionales y más extendidas en Catalunya, la más famosa quizá sea el apreciado pa amb tomàquet, o amb tomata según el dialecto catalán con el que cada cual se exprese. Sencillo y rápido, su sabor inconfundible le convierte en un manjar muy apetecible. Hasta hambre me entró!!

Estampas de Barcelona

2009-01-23T00:20:00.004+01:00

Aprovechando la próxima llegada de una chilanga a tierras catalanas, estreno una nueva sección dedicada a los curiosos y hasta tiernos momentos que he vivido (vivo, y viviré) en la milenaria Barcelona. Con sus calles, sus plazas, su ambiente, y sus personajes inimitables que te puedes topar por estas tierras. Para empezar, qué mejor que descargar la bufeta para estar bien descansado y comenzar a disfrutar de esta ciudad tan extraodinaria pese a los guiris y al mal gobierno. Pasen y vean!

Vasos, ¿vacíos?

2009-01-21T00:14:00.002+01:00

Los míticos Fabulosos titularon alguna vez una canción con ese enunciado, aunque seguramente no se referían al asunto que aquí nos concierne. Y es que en algunos bares no hay manera de hacerles entender que ya somos capaces de empedanos sin su inestimable ayuda.

Siempre igual

2009-01-18T22:55:00.003+01:00

Domingo, hora de comer, en el aclamado Bar José y Consuelo, celebrando con pasión la cruda del día anterior con la banda. No tenemos remedio...

Patinaje sobre... autopista!!

2009-01-16T09:18:00.006+01:00

Nuestra reciente excursión al País Vasco fue muy provechosa, incluso tuvimos la dudosa suerte de sufrir una nevada colosal de camino a esas tierras. Como siempre, tras el mal trago de recibir los blancos copos sobre la carretera, decidí immortalizar el grandioso carro que nos guió hacia la capital de las pamplonadas, según el lenguaje mexica, jeje.

Asesinos

2009-01-13T17:17:00.004+01:00

Hasta en el peor de los conflictos pueden emerger los sentimientos más humanos, y también en ese caso hay que buscar una cierta ironía para acercarse más a la realidad del conflicto, y para denunciar las atrocidades que se cometen. Este es un buen ejemplo del semanario 'El Jueves', que ilustra hasta qué punto el Estado de Israel está llegando a la sinrazón para justificar los centenares de asesinados inocentes en nombre de la lucha contra el terrorismo. Ánimo Gaza, ánimo Palestina, y ánimo a todos los pueblos del mundo que luchan por la libertad de su tierra y contra el invasor ocupante!

Contra la cruda...

2009-01-03T01:32:00.004+01:00

Hora: 7 de la mañana el primero de enero
Lugar: Mi casita de Barcelona
Motivación: Curar la primera peda de 2009 con unos buenos y gustosísimos camarones con ajo y perejil, amén de un cordero al horno. Esto sí que es empezar el año por la puerta grande!

Aunque no seamos barbudos...

2009-01-01T19:40:00.003+01:00

Feliz 2009 a todo el mundo, en especial a l@s precari@s del mundo y a aquellos que luchan por una humanidad mejor. Felicidades!
En la imagen... celebrando con mis cuates catalanes la entrada del nuevo año con un buen puro habano a la salud de Fidel, del pueblo cubano y de l@s revolucionari@s de todo el planeta!

Chupacabras

2008-12-30T19:45:00.003+01:00

Por aclamación popular, comida mexicana. Hoy tocan los famosos tacos del chupacabras, más ricos por su fama y por la gracia de los weyes que gritan a corazón abierto para atraer al público que por la calidad de los mismos. Aunque ya se sabe, que los tacos son tacos!

Bona cuina

2008-12-28T13:36:00.004+01:00

Esta es una sección de nueva creación, y pretende mostrar algunos de los platos más ricos que he comido. En la imagen, preparando un buen conejo con ajo y perejil, ññññññññññam!

La filosofía del presidente

2008-12-26T18:21:00.007+01:00

A veces una imagen vale más que mil palabras, pero en esta ocasión será una mezcla de las dos:

"Porque muchas críticas vienen de hípócritas que dicen que son del Barça y no lo son. Y me están embaucando a algunos de ustedes. Y eso es lo que no me gusta, que nos embauquen. Eso no me gusta nada. No caigan en la trampa, porque si no hacen ver que son del Barça no los leería nadie ni los escucharía nadie. Así que, al loro! Que no estamos tan mal!!!"

Lo dijo... Joan Laporta, presidente del FC Barcelona ante los socios compromisarios en mayo, cuando el equipo y la directiva atravesaban un momento difícil por los malos resultados. Las salidas de tono del presidente no ayudaron demasiado.

Cuestión de suerte

2008-12-22T17:22:00.003+01:00

¿Te imaginas que el día que te toca la lotería, te das cuenta que el número se quedó en un pantalón que lavaste el día anterior? A esta pobre señora le pasó con el boleto premiado que salió hoy, y ésta es la cara que se le quedó!!!

El alimento de los campeones

2008-12-20T19:27:00.003+01:00

Siempre me pregunté cómo pueden haber mortales capaces de chupar brebajes como éste...